CRÍTICA TV

El '30 minuts’ dels collons

El 'Polònia' no està tan allunyat de la realitat com ens podria semblar

El Sentenciats de diumenge al 30 minuts tancava una setmana complicada per a TV3 (demà en parlarem). Era un bon resum dels darrers set dies amb el mèrit periodístic indiscutible d’haver portat les càmeres a les bambolines del Govern i a les primeres reaccions de la sentència, sobretot les dels afectats directes. Primer, es creava el clima emocional de les condemnes. Les entrevistes a Carles Mundó i Meritxell Borràs encara amb el trasbals de l’instant de conèixer la pena i la descripció del moment, amb la significativa absència de Santi Vila. També la reunió a Òmnium per valorar les gairebé cinc-centes pàgines de la sentència amb els advocats de Cuixart. I l’esclat que suposava a nivell ciutadà. El riu de gent cap a l’aeroport i els primers focs al carrer. A partir d’aquí es construïa una anatomia dels fets on s’intentava connectar l’àmbit públic amb el reservat. Allò que passava al carrer amb allò que s’esdevenia, simultàniament, als despatxos de Palau.

El seguiment del president Torra en uns dies tan crítics i convulsos resultava insòlit. Periodísticament, el 30 minuts va fer la seva feina. Cal valorar fins a quin punt el departament de comunicació de Presidència la va encertar amb la seva. D’aquest 30 minuts no només cal valorar allà on va poder arribar l’objectiu de la càmera, sinó també què transmetia el que ens va ensenyar. A primer cop d’ull, un president que anava amunt i avall desconcertat mentre feia expressions de lament: “Que fort!”, “Això és increïble!”, o la memorable “Què els hi dius ara a aquesta gent?”, just abans de baixar del cotxe per veure els presos a Lledoners. El moment en què veiem com es cuina el discurs de Torra al Parlament és extraordinari, tenint en compte que és allà on anuncia el propòsit de tornar a exercir el dret a l’autodeterminació. Ho va saber abans el 30 minuts que els mateixos socis de govern. L’instant és impagable. Igual que quan el responsable de comunicació truca a la porta del despatx del president per comunicar-li que Pedro Sánchez no agafa el telèfon. El “Quins collons!” i la quotidianitat domèstica de l’escena la converteixen en un document televisiu per a la història. No en va, l’endemà l’escena era a totes les televisions. A La Sexta, Antonio García Ferreras la comentava amb sarcasme i tant ell com els titulars en pantalla afirmaven que es tractava d’una “teatralització” per fer explícit i públic que des de la Moncloa no agafaven el telèfon. La imatge de fracàs i frustració no diu gaire de Torra. D’altra banda, l’escena, més que teatral, posa en evidència les misèries del poder, dels càrrecs polítics i del desastre en què el país està immers. Més que una teatralització semblava demostrar que el Polònia no està tan allunyat de la realitat com ens podria semblar. Torra supera la ficció. Ara bé, és lògic que a García Ferreras l’escena li semblés teatralitzada perquè ell d’això n’és el màxim artífex a la televisió.