El silenci mediàtic del '30 minuts'

Diumenge el 30 minuts oferia el reportatge Objectiu 0,7% amb motiu del vint-i-cinquè aniversari del moviment que reclamava al govern català i espanyol el compliment de la resolució de l’ONU que demanava destinar un 0,7% del PIB, com a quota solidària, a ajudar els països més necessitats del planeta. A més, analitzava la cooperació al desenvolupament que es fa actualment a Catalunya i es plantejava si aquelles acampades del 1994 havien servit per a alguna cosa.

El reportatge era impecable pel que fa als continguts. Aprofundia periodísticament en un àmbit que ha quedat força oblidat des d'un punt de vista informatiu. A més, provocava un impacte molt fort recuperar les imatges tan devastadores del genocidi de Ruanda i de la misèria al Tercer Món. El pla del periodista de TV3 Jordi Ferrerons parlant a càmera mentre, darrere seu, es llançaven cadàvers a una fossa comuna et feia reflexionar sobre com els mitjans han evolucionat a l’hora de mostrar l’horror però també sobre com es posa ara el focus televisiu en els països subdesenvolupats.

Ara bé, aquesta bona feina va quedar automàticament eclipsada a partir del moment en què el 30 minuts va fer una piulada dies abans de l’estrena del reportatge anunciant la participació de l’expresident Jordi Pujol gairebé com si es tractés d’una estrella convidada i amb el cinisme de prometre que Pujol “trenca un llarg silenci mediàtic”. El tuit va ser esborrat amb l’escàndol viral. L’excusa que no es tracta d’una producció pròpia no serveix perquè el 30 minuts té potestat sobre els continguts dels reportatges que emet. Al final, la declaració de Pujol van ser 38 segons per explicar com es va negar a acceptar la quota solidària. Ja s’entén que, a Catalunya, a l’hora de mirar al passat és lògic que periodísticament sembli necessari el punt de vista de qui governava el país. Però les circumstàncies que han envoltat el personatge i, sobretot, la negativa de la televisió pública a abordar a fons i amb transparència el que ha sigut un dels grans escàndols polítics del país, fa èticament inviable aquesta participació. És una simple qüestió d’higiene democràtica i periodística. I no hi té res a veure el fet que Jordi Pujol no vulgui parlar d’aquesta qüestió delicada i familiar que ha malmès la seva trajectòria. Si ell no en vol parlar, que no ho faci. Però la televisió pública, per responsabilitat periodística, sí que té l’obligació de fer-ho. I no ara, sinó ja fa anys. Si TV3 ho hagués fet, que ara aparegués Pujol parlant del 0,7%, segurament seria una circumstància menor. Però com que TV3, per motius que mai han aclarit, ha passat de puntetes sobre aquesta qüestió, el que no poden fer és posar declaracions de Pujol a demanda per a segons què. Perquè d’això se’n diu blanquejar un personatge, sobretot quan les seves circumstàncies més fosques no han estat investigades periodísticament per la cadena. És igual si Jordi Pujol no vol trencar el seu silenci mediàtic. El que ens ha de preocupar de veritat és que el 30 minuts i TV3 no trenquin el seu silenci mediàtic sobre el cas Pujol.