CRÍTICA TV

Coses d’en Pou

Un programa més que juga amb les exageracions emocionals, amb el fingiment sentimental

El programa ‘Cases d’algú’ d’en Joan Maria Pou té la seva versió d’estiu, que ha quedat transformada en ‘Cases d’en Pou’. La dinàmica és a la inversa: alguns dels amfitrions que hem conegut en les temporades anteriors ara tornen a Barcelona per convertir-se en els seus convidats. El format continua tenint l’escàs interès que ja generava l’original. El plantejament té poc sentit perquè el programa seleccionava els participants entre els turistes estrangers que visitaven Barcelona. És a dir, que la ciutat no suposa cap novetat per a ells. El resultat és una suma estranya de 'Catalunya Experience' en mode capital i un anunci d’Airbnb, on el propietari autòcton frueix ensenyant la ciutat als seus hostes.

Les converses d’en Pou amb els seus convidats teoritzant sobre qüestions existencials es noten forçades perquè no sembla que tinguin gaire res a dir-se. Davant l’escàs interès que generen les opinions de persones que pràcticament no coneixem, el presentador adquireix un excés de protagonisme explicant les seves vicissituds personals. El criteri turístic es basa en el que “és especial per a mi” com a element narratiu, que es tradueix en un espectacle egocèntric. Ja s’entén que si els convidats ens interessen més aviat poc l’important acabi sent ell mateix. Ens presenten els turistes com si fossin personatges entranyables de la televisió quan l’espectador amb prou feines hi va arribar a establir cap estima especial en temporades anteriors. La frase d'en Pou de “Catalunya se enamoró de vosotros” al matrimoni de Mèxic és una altra de les exageracions del programa.

En Pou passa de tenir una conversa estàndard dins d’una caravana per fer el càsting inicial a intercanviar abraçades i petons amb un entusiasme inaudit quan li obren la porta de casa seva, com si haguessin compartit anys de vivències extraordinàries. En aquesta nova etapa del ‘Cases d’en Pou’ torna a passar exactament el mateix. El presentador els va a buscar a l’aeroport amb un neguit i una il·lusió que no es correspon amb la intensitat de les experiències compartides. “A qui vull enganyar, els he trobat molt a faltar” o “Estic amb el neguit a la panxa del dia de Reis”, diu el presentador a la zona d’arribades de l’aeroport. “M’encanta fer d’amfitrió!”, exclama amb un entusiasme de guió. “El veritable ‘placer’ és estar amb aquesta gent. Quin gust!”, afirma la seva veu en off mentre els acompanya en la ruta barcelonina més insulsa i fugaç. Veure el Camp Nou, el Tibidabo o la botiga de Torrons Vicens és insubstancial. Davant la inexistència de situacions televisivament atractives, en Pou i els seus convidats exhibeixen un divertiment, una fal·lera i una excitació que no s’ajusta al context. Un programa més que juga amb les exageracions emocionals, amb el fingiment sentimental, per engalipar l’espectador. “A qui vull enganyar...”, deia en Pou a l’inici. Certament, l’esforç que has de fer per creure-te’l és titànic.