El ganxo de la vida privada

Val la pena destacar l’habilitat en l’adaptació de la novel·la al llenguatge televisiu

Aquest dilluns TV3 va estrenar la minisèrie 'Vida privada', que ha dirigit Sílvia Munt. Dilluns que ve s’emetrà el segon i últim capítol d’aquesta adaptació de la novel·la de Josep Maria de Sagarra. La sèrie, amb molt bona acollida d’audiència, t’atrapa fàcilment. Retrata la decadència de l’aristocràcia barcelonina de principis dels anys 30, mostrant tant els ambients de l’alta societat (salons i cenacles) com els de les classes més baixes (bordells, misèries i timbes de cartes) i centrant-se, sobretot, en la família dels Llaberola. El secret de l’èxit, especialment de la novel·la i, en conseqüència, de la sèrie, queda palès en el títol: el vessant més secret d’aquestes vides, el que passa a les cases i als llits, amb el retrat de la doble moral de l’època i la degeneració dels valors d’una classe benestant que agonitza.

Tot el que va tenir d’escandalosa la novel·la de Sagarra en la seva publicació (en aquell moment parlava de personatges que s’identificaven fàcilment amb els reals contemporanis) és el que li dona ara el ganxo televisiu: l’habilitat per destapar la manera de ser de les persones, els seus baixos instints, la intriga i el sarcasme per retratar tipologies humanes de manera descarnada.

La sèrie s’esdevé gairebé tota en espais interiors, cosa que reforça aquesta idea de privacitat. Evitar els exteriors també ajuda a frenar costos de producció i postproducció. Ara bé, les localitzacions són extraordinàries, i aconsegueixen un nivell d’autenticitat i ambientació excel·lent. El vestuari de l’època és captivador, igual que la caracterització dels personatges. El càsting, adequadíssim, i el nivell interpretatiu, indubtable. Fantàstic Pablo Derqui com a Guillem de Llaberola mostrant el sarcasme envers una classe social que no deixa de ser la seva pròpia. Val la pena destacar també l’habilitat en l’adaptació al llenguatge televisiu d’una novel·la, un fet que en general pot ser bastant dramàtic, perquè molts cops un narrador omniscient o els personatges gairebé sembla que llegeixin el llibre quan parlen entre ells. En aquest cas no. El guió s’ajusta amb eficàcia al gènere televisiu. En els diàlegs els personatges interactuen amb el més imprescindible. I la resta d’elements clau de la novel·la traspuen a través de la part visual: mirades, accions, atmosferes, direcció d’actors...

Tots els punts forts de la novel·la 'Vida privada' que la van convertir en una obra revolucionària i impactant són, precisament, els pilars que s’han sabut aprofitar per entroncar-ho amb el gènere televisiu: el suspens en les tensions familiars, els conflictes entre personatges, els contextos històric i social i com influeixen en els protagonistes. Poc s’ho pensava Josep Maria de Sagarra quan va escriure la novel·la que anys més tard la televisió seria un nou forat del pany tan fantàstic per observar vides alienes.