CRÍTICA TV

Els límits dels acudits de gitanos

En l’humor no tothom té potestat per abordar qualsevol àmbit delicat

MÒNICA PLANAS
MÒNICA PLANAS Periodista

Cap acudit, per ofensiu que sigui, justifica una amenaça de mort o de ser agredit. És el que ha patit l’humorista Rober Bodegas després d’haver aparegut en el canal Comedy Central fent unes bromes horroroses i racistes sobre estereotips de la comunitat gitana.

El seu problema no era de límits de l’humor sinó de punt de vista. L’humor té el deure de poder parlar de tot i de tenir l’habilitat de sobrepassar quan calgui les fronteres d’allò que, en cada moment, es considera políticament correcte. És difícil pensar en un àmbit sobre el qual convingui prohibir l’humor. En el capítol 8 de la segona temporada de ‘Better things’, per exemple, el personatge protagonitzat per Pamela Adlon, la Sam, fa un discurs humorístic en una festa de circumcisió jueva. Comença ironitzant que el nen de 13 anys (el circumcidat) ja és un home segons la tradició per, després, fer broma sobre el seu penis i el menú de la festa. Pot sonar terrible, però Adlon s’ho permet perquè té l’enginy, l’ascendència jueva i el domini del context per fer l’acudit amb autoritat. No es pot garantir que ningú s’ofengui però l'acudit està construït sobre una base sòlida. Als Estats Units només els negres poden fer un ús humorístic de la paraula ‘nigger’, que durant segles ha servit per insultar-los. L’humorista i presentador (de raça blanca) Bill Maher la va utilitzar per fer riure i va provocar un daltabaix del qual es va haver de disculpar.

Els acudits de Bodegas sobre gitanos eren passats de moda, tòpics, reduccionistes, barroers, racistes, gratuïts i fets des del privilegi de raça

En l’humor no tothom té potestat per abordar qualsevol àmbit delicat, ja sigui per una qüestió de talent o de privilegis respecte a allò de què es burla. Els acudits de Bodegas sobre gitanos eren passats de moda, tòpics, reduccionistes, barroers, racistes, gratuïts i fets des del privilegi de raça. El problema és que a l’hora de ser transgressors hi ha humoristes que tenen més ambició que talent. Senten el desig de traspassar la línia del políticament correcte per la inquietud de guanyar-se el prestigi de valents i provocadors i no pas perquè tinguin idees a transmetre sobre aquell tema. Només des de la intel·ligència, el coneixement d’aquell àmbit o un punt de vista còmplice se sap ballar amb dignitat sobre terrenys pantanosos. Bodegas esgrimia en la disculpa que quan fa humor per a adults no es planteja que hagi de fer pedagogia. Certament, no cal. Però l’humor, encara que no tingui finalitat didàctica, el que té sempre, vulguis o no, és una cosa més potent: la capacitat de transmetre idees. I un bon humorista és conscient de la complexitat d’aquesta virtut i la sap utilitzar com cal. La Hannah Gadsby a ‘Nanette’ recordava que en l’humor sempre hi ha tensió i que la tensió alimenta el trauma. El talent d’un humorista rau a saber detectar quan i com ha d'incidir en aquest trauma i si està justificat o no. El problema és que sovint l’humor cau en mans d’ineptes, que prioritzen la tensió i no els codis ni el missatge. No és que l’humor tingui límits, és que cal intel·ligència, sagacitat, empatia i molt domini del context per ampliar-los amb encert.