Els nens no poden volar
‘Mister Rogers’ Neighborhood’ va ser el programa de televisió infantil de més èxit a la PBS, la televisió pública nord-americana. Va estar en antena més de trenta anys, del 1968 al 2001, i Fred Rogers –de qui parlàvem ahir en aquesta mateixa columna com a salvador de la cadena– es va acomiadar de la seva audiència amb 73 anys. Mentre que 'Barri Sèsam' prioritzava l’educació cognitiva i reforçava el programa lectiu de preescolar (abecedari, números, vocabulari...), ‘Mister Rogers’ intentava educar en les emocions, estimular l’intel·lecte, reforçar l’autoconeixement i insistir en la importància d’expressar els sentiments. El decorat principal simulava una petita llar confortable i Rogers hi entrava cantant la cançó 'Won't you be my neighbor?' [Vols ser el meu veí?]. Es treia l’americana i es posava una rebeca, cada dia d’un color diferent. Després es treia les sabates de cordons i es calçava unes vambes, per demostrar proximitat i relaxament davant les criatures. Sempre igual. L’escena es va arribar a fer tan famosa als Estats Units que múltiples programes d’humor, especialment el 'Saturday Night Live', la van parodiar en esquetxos amb versions molt més barroeres i sagnants.
El to carrincló i l’ambient dolç que es creava sovint convertien ‘Mister Rogers’ Neighborhood’ en el caldo de cultiu idoni per a aquestes idees. Fred Rogers, el presentador, s’havia format en grups d’estudi universitaris sobre desenvolupament infantil i era conscient de com les pors i les inseguretats dels nens podien entorpir la seva evolució. Per aquest motiu, Rogers intentava que en el programa s’abordessin, de manera més o menys explícita, qüestions de l’actualitat que podien preocupar els nens. Des de conflictes racials fins a notícies de nens desapareguts, l’assassinat de Robert Kennedy o la tragèdia del Challenger. Tot i que amb l’atemptat de l’11-S a les Torres Bessones de Manhattan el programa ja s’havia deixat d’emetre, la PBS va demanar un especial per dirigir-se a les famílies amb nens i intentar que els més petits expressessin als pares els seus dubtes i temors.
Un dels programes més curiosos va ser el que van dedicar als accidents de nens provocats per la influència de superherois. Amb l’èxit i la fascinació de les criatures per personatges com Superman o Batman es va registrar als Estats Units un índex elevat de morts de canalla per haver-se precipitat des de finestres i terrats amb una capa lligada al coll. Rogers, alarmat, va decidir explicar a través dels titelles del programa que els nens no podien volar per més que es posessin una capa i com s’ho feia el cinema per fingir els poders dels superherois. La programació infantil havia de fer volar la imaginació però, sobretot, que les criatures toquessin sempre de peus a terra. ‘Mister Rogers’ va influir en cadenes d’arreu del món promovent l’ús de la televisió no només com un mitjà per a l’entreteniment sinó també com una eina pedagògica molt poderosa. Una funció que, amb els anys, s’ha oblidat massa sovint.
