05/04/2018

Alerta amb la teoria sueca de l’amor

2 min

PeriodistaDimarts el 'Sense ficció' de TV3 va estrenar 'La teoria sueca de l’amor', un documental que a través d’un retrat molt cru de la societat sueca pretén que reflexionem al voltant de qüestions vitals comunes. El punt de partida és la implementació els anys 70 a Suècia d’un projecte socialdemòcrata que va prioritzar la independència econòmica dels individus. I va ser tan eficaç que més enllà d’una vida plena de seguretats i facilitats ha generat una existència solitària i buida per als seus ciutadans. Són tan independents que han acabat sent individualistes.

Aquesta tesi porta el director Erik Gandini a mostrar aspectes demolidors de la societat sueca que impacten l’espectador. Per exemple, l’allau de donants d’esperma i la quantitat de dones que opten per inseminar-se a casa elles soles amb 'kits' comprats per internet. O l’enorme edifici de funcionaris destinats a localitzar familiars de gent que mor sola a casa, sense que ningú noti la seva absència durant setmanes. Gandini fa la crítica d’una política econòmica i social excessivament automatitzada que allibera els individus de responsabilitats. Amb el seu estil habitual a l’hora de retratar societats i les seves perilloses inèrcies ('Videocracy' o 'Surplus' en són altres exemples), Gandini construeix relats que, si bé pel tema poden semblar feixucs, són captivadors des del primer minut. Utilitza un cinisme i un sentit de l’humor molt fi, una edició i una banda sonora exquisides a l’hora de provocar sensacions a l’espectador, i exemples demolidors que atrapen. És fantàstica l’escena en què una professora de suec per a immigrants els explica tot el vocabulari que hi ha per definir diferents tipus de relacions de parella i els alumnes se l’escolten amb cara d’estranyats. O la paròdia de com l’excés de soledat porta individus a realitzar trobades grupals estranyes per fer-se carícies.

Amb 'La teoria sueca de l’amor', Gandini provoca reflexions molt més globals —la xenofòbia, la barreja de cultures, la convivència, l’educació— i es qüestiona els ideals que perseguim com a individus i com a societat... És innegable que en alguns casos el director porta els exemples als extrems, de manera que el resultat és més dramàtic. La vivència del traumatòleg suec emigrat a Etiòpia fent operacions tràgiques amb recanvis de bicicleta es recreava una mica massa no només en la cruesa visual sinó també en l’exagerada felicitat dels que tenen molt poc. Però és que la finalitat de Gandini és posar en estat d’alerta l’espectador, forçar-lo a pensar si ell mateix pot acabar abocat, en un futur pròxim, a viure en una societat com la que es retrata. El documental pretén provocar l’efecte d’una distopia amb un agreujant: el relat que proposa no és una ficció sinó que ja és una realitat. De fet, el que reclama Gandini és la importància d’una societat autocrítica.

stats