CRÍTICA TV

La teràpia estival de Sílvia Cóppulo

‘El divan’ retorna a la televisió quica en un decorat passadet de moda propi dels noranta

‘El divan’, el programa d’entrevistes que presenta Sílvia Cóppulo a TV3, ha tornat els diumenges a la nit, aquesta vegada en temporada estival i amb copa final de cava per prescripció del patrocinador. “Converses a la fresca”, diu l’anunci. Un altre discret programa de ràdio transportat innecessàriament a la pantalla, amb l’excusa d’unes sinergies corporatives que semblen fetes més per acontentar l’ego dels responsables que no pas per raons televisives.

El retorn del programa va comptar amb un convidat important: Artur Mas. Per variar, la presentadora va exhibir el seu estil amb l’estratègia de teixir complicitats amb una certa picardia seductora. Però marxant de la línia més intimista i personal de conversa que acostuma a vendre el programa, bona part de l’entrevista va ser estrictament política, sense perdre el to més empalagós de la periodista. Les preguntes van estar bé i, sense cap mena de dubte, van donar titulars que van destacar alguns mitjans l’endemà i va saber posar Artur Mas en algunes contradiccions. ‘El divan’ significa el retorn a la televisió quica en un decorat passadet de moda propi dels noranta, que reprodueix la consulta privada d’una terapeuta per a pacients amb possibilitats econòmiques. La barreja de gèneres provocava certa distorsió en el resultat. Una entrevista de caràcter polític amb l’expresident de Catalunya després de mitjanit. En un marc televisiu de certa distensió i en un format sense pretensions informatives, amb un to carrincló, amb l’obsequi d’una brúixola a la meitat de la conversa i repicó final de preguntes domèstiques i un brindis amb cava d’una sola copa per acomiadar-se. Amb JxCat en plena crisi, amb el sobiranisme més dividit que mai, amb les relacions entre partits molt tensionades, amb l’electorat desconcertat amb el panorama i el país sense cap mena de rumb, ens vam trobar a la televisió pública amb aquesta “conversa a la fresca” que garanteix el patrocinador. El programa i el to van semblar inoportuns, fins i tot amb un punt d’excés de frivolitat, quan Artur Mas va començar a mossegar lascivament la barnilla de les ulleres observant Michelle Pfeiffer cantant sobre el piano dels fabulosos Baker Boys. Per fi vam entendre aquells moviments de llengua de Bruno Oro quan l’imitava al 'Polònia', tot i l’autodefensa d’Artur Mas negant la seva faceta més presumida. “Miri aquesta senyora...”, li deia Cóppulo referint-se a l’actriu. I ell contestava: “Caram!” El president va admetre que fins i tot havia advertit la seva dona que si mai se la trobava... “No responia dels seus actes”, va afegir-li la mateixa Cóppulo per ajudar-li a acabar la frase. L’escena televisiva, de vergonya aliena, va tenir els ingredients tronats i sexistes per enviar l’audiència a un viatge sobtat a la tele més caduca del passat. Potser és el més lògic en un país de present caòtic i futur incert.