CRÍTICATV
Misc 25/12/2013

Mr. Bean torna a casa per Nadal

i
Mònica Planas
2 min

Aquestes festes TV3 ha recuperat un clàssic per a les sobretaules: Mr. Bean. I si ens fixem en les xifres, la decisió és d'un èxit indiscutible. Líder d'audiència en aquesta franja amb una mitjana de 423.000 espectadors el primer episodi. Tot i que s'ha de tenir en compte que ho fan després d'un Telenotícies que congrega 547.000 persones. Sent resultadistes, l'estratègia és més que encertada. De moment, esclar.

Ara bé, la idea, més enllà de ser un indicador de les estretors de les retallades a la televisió pública, és també un símptoma que les coses es fan d'esma en la programació. TV3 no pot anar tirant de vells èxits perquè al final sembla que abusin de la melancolia d'un país petit. Ens coneixem tots els tics i costums de l'audiència, evidenciem les nostres dèries televisives i ens aprofitem de la candidesa de les generacions que encara estan verges de Rowan Atkinson. A l'estiu Plats bruts i per Nadal Mr. Bean. I anar fent. Èxit assegurat perquè totes dues sèries es basen en l'humor d'uns cretins absolutament entranyables i que ja formen part de la nostra memòria col·lectiva. En Mr. Bean ens fa riure però és el gran malparit de la televisió nacional. Garrepa, mesquí, maniàtic i egocèntric. Amb el cap dins el cul del gall dindi de Nadal, cantant a missa, intentant sortir d'un pàrquing sense pagar, ballant a la discoteca, molestant al cinema, vestint-se dins el cotxe o despullant-se davant d'un invident ja ens el sabem de memòria. I fins i tot encara queda gent que riu com si l'acabés de descobrir.

Som com el nen petit que cada nit vol que se li expliqui el mateix conte exactament amb idèntiques paraules. Deu ser perquè aquesta seguretat televisiva ens reconforta i ens reconcilia amb el mitjà. O perquè la nostàlgia d'altres temps es desperta amb determinats estímuls audiovisuals. Però també és descoratjador. És un producte antic que manté el format de la tele d'una altra era. Com que no s'ajusta a la pantalla l'hem de veure amb dues barres negres al costat. I on les històries no coneixen ni tan sols què és el telèfon mòbil. La imatge té un gra i un to virat a la sèpia que sembla una tele d'un país subdesenvolupat. Em pregunto si més enllà de la falta de recursos hi ha també una falta de bones idees. Si amb l'excusa de les retallades i els temps difícils tapem una evident falta d'enginy o una gran indiferència sobre els continguts, amb aquella esma de pensar que, total, en aquest país al final sempre ens acaben agradant les mateixes coses. I així fem cada vegada una tele una mica més petita.

stats