11/07/2015

Muguruza i els troglodites

2 min

Feia dinou anys que una tenista espanyola no es classificava per a la final de Wimbledon. Hi ha arribat Garbiñe Muguruza, tot i que ahir va perdre contra Serena Williams. Els programes esportius tenien una oportunitat d’or per demostrar que, malgrat que tinguin arraconat durant tot l’any l’esport femení, hi ha ocasions en què saben estar a l’altura, i haurien pogut tractar la fita de Muguruza amb el respecte i la repercussió que es mereix una proesa d’aquest tipus. Però ni així. Els límits de la baixesa informativa són insospitats.

Divendres a Deportes Cuatro van deixar per als últims minuts de programa la notícia de la classificació de Muguruza. Portaven gairebé tres quarts d’hora de notícies. Van decidir que d’aquest pas endavant del tenis femení n’informarien després d’un fet de vital importància per als espectadors: Muguruza es va guanyar un lloc a la graella del programa després que informessin que una família d’ànecs havia envaït el camp durant un partit entre el Zenit i el Ludogorets. Això ja demostra el lamentable criteri periodístic i el poc respecte que els mereix l’esportista. Però per si això no sembla prou llastimós i desesperançador, sempre apareix Manolo Lama per acabar de convertir la pena màxima en fàstic absolut.

Quan Manu Carreño es va disposar a informar per fi sobre Muguruza, va anunciar: “Y mañana a las tres de la tarde Garbiñe Muguruza se enfrenta a Serena Williams en la final de Wimbledon. ¡Vamos todos! ¡Todos empujando con Muguruza! ” I a Manolo Lama, que només és capaç d’interpretar la presència femenina en un informatiu en un sol sentit, el verb “ empujar ” li va deixar en safata la broma sexual. Li va deixar anar: “ Eso es lo que a ti te gustaría... ” Sense tallar-se un pèl, amb aquella vulgaritat tavernària dels seus comentaris. I, com si no hagués passat res, van passar a la següent notícia, sobre el Tour de França. No és només un problema (un altre) de masclisme recalcitrant i prepotent. És la prova evident de la inconsciència, la idiòcia i la falta de responsabilitat professional que encara regnen en moltes redaccions. L’imperi dels passats de rosca que ni tan sols tenen la capacitat per aprendre a distingir entre l’esfera pública i la privada. Es pensen que fan bromes per atrapar l’audiència i no entenen que les seves pulsions troglodítiques sobrepassen els límits de la mala educació i cauen en la repugnància. I a cada exabrupte de Manolo Lama, i cada vegada que els seus acòlits li aplaudeixen les gràcies, el periodisme esportiu fa un pas endavant en el seu descrèdit.

stats