La Sexta va fer un exhaustiu seguiment en directe de l’evolució del debat al Parlament ahir al matí. Antonio García-Ferreras al capdavant del programa Al rojo vivo, i Ana Pastor com a enviada especial al Parlament. Per sort, aquesta vegada comptaven amb el punt de vista del Ferran Casas, delegat a Madrid de l’ARA, que amb calma podia anar afegint matisos i correccions a certes informacions fetes des de l’eufòria periodística que els provoca a alguns el “ desafío soberanista ”. El més sorprenent a nivell televisiu era la música de fons que posaven a Al rojo vivo. Una mena de banda sonora trepidant, digna de l’èpica de L’últim dels mohicans. Un acompanyament auditiu tan vibrant i carregat de tensió que feia la sensació de clímax constant. Seguíem el debat amb la mateixa intensitat que posen en una pel·lícula de Hollywood quan un sol indi aixeca la destral contra cinc-cents soldats de la Unió. O l’emoció amb què quinze homes enviats a l’espai rebenten a l’últim minut un meteorit gegant que està a punt d’esclafar la Terra. Quan els diputats parlaven en català necessitaven una traductora simultània i aleshores abaixaven el volum de la música. Però quan Arrimadas o Albiol intervenien en castellà, l’èpica sonora agafava protagonisme. Amb aquella composició simfònica trepidant, més que intentar frenar la desconnexió d’Espanya semblava que els diputats estiguessin anunciant un viatge interestel·lar a la recerca de noves civilitzacions que canviaria el destí de la humanitat.

Antonio García-Ferreras, que en un dia com el d’ahir no es va oblidar de convidar Paco Marhuenda, retransmetia el debat parlamentari com si fos la final de MotoGP. La intensitat explicativa era exagerada, però aquest punt de crispació, de conflicte, de drama polític és el que necessiten per explicar el procés. El pòsit que acaben filtrant subtilment en el cervell de l’espectador és una mena de drama trepidant, de situació irritant, de catàstrofe social al límit de l’abisme.

Retransmetre un debat parlamentari amb la banda sonora d’un thriller cinematogràfic és, sobretot, un nyap informatiu de primer ordre. Una manipulació del clima real i un guarniment innecessari. La realitat no necessita additius. Però acabes tenint la sensació que els interessa escenificar un drama crispat perquè els agrada molt més el sentit de l’espectacle i l’alarma que els dóna el procés que el rigor periodístic que fingeixen exercir.