No tenen vergonya

Divendres al vespre TV3 va estrenar No tenim vergonya, un nou programa de producció pròpia que repassa les pífies televisives històriques i recents de la cadena. El programa simula ser un nou canal de televisió que es nodreix de l’arxiu de la tele pública, tot i que aquest relat complementari justificant l’estructura de l’espai és innecessari. El que vol l’espectador és devorar instants televisius hilarants, accionar els processadors cerebrals de la nostàlgia i deglutir a marxes forçades pífies, ridículs, estupors i rialles. No tenim vergonya va ser eficaç fins al moment que començaven a intervenir presentadors innecessaris per donar pas a imatges i fer una literatura sobrera sobre les escenes més divertides. Van tallar el rotllo. El guió de les introduccions que feien Xavi Cazorla o Adrià Serra alentien el ritme del programa i diluïen l’humor intrínsec del moment televisiu amb una narració menys divertida que el fragment que volien vendre: si no ho pots millorar, val més deixar-ho estar.

La careta amb aire retro del programa, recuperant la carta d’ajust, és encertada perquè aquests espais de pífies en què es ventilen les bambolines de la televisió ens transporten a la tele dels vuitanta i noranta, quan els budells dels mèdia generaven una fascinació extraordinària. Quan ens feia gràcia descobrir l’altra cara dels presentadors i presentadores de la tele i adonar-nos que eren humans que s’equivocaven, reien, s’embarbussaven, s’ennuegaven o es quedaven en blanc. Era una època en què els mitjans de comunicació i especialment la televisió tenien una pàtina d’ens perfectes, d’engranatges sempre eficaços i omnipotents. Aleshores els muntatges de les seves imperfeccions, errades i disbarats enlluernaven l’audiència, que tenia la impressió de descobrir la vessant més autèntica de la realitat.

Actualment els engranatges interns de les televisions han deixat de ser racons engrescadors per convertir-se en zones sota sospita. Estem en una nova era mediàtica en què l’espectador recela del que és realitat o ficció i de les posades en escena. Les pífies són carn quotidiana de les xarxes socials i no resulten tan insòlites. Per aquest motiu, No tenim vergonya apel·la a la nostàlgia i ens remet a una altra època televisiva. Ha estat un encert programar-lo a final d’any i principis del següent, transportant-nos a aquells temps en què TV3 feia resums ambiciosos d’actualitat, reculls humorístics i emissions especials on les estrelles de la tele feien actuacions insòlites. Els muntatges del No tenim vergonya feien gràcia mostrant els tics i vicis dels reporters de la cadena. Ara bé, la competició final dels vídeos finalistes va ser decebedora perquè cap tenia la contundència d’un mereixedor podi d’honor. Això sí, el programa va fer honor a la frase més cèlebre pronunciada per l’audiència: “Que bé que s’ho passen aquests de la tele”. No sé si és veritat, però amb tanta penúria i retallada, ja està bé veure’ls a tots riure una mica.