CRÍTICATV

Ordenar la casa o llençar el marit

Netflix ha estrenat Tidying up ( ¡A ordenar! ), la versió televisiva del bestseller mundial sobre l’ordre domèstic que aporta felicitat a les persones, una teoria zen impulsada per Marie Kondo. Són programes d’uns trenta-cinc minuts en què la japonesa exerceix de supernanny de l’ordre. Un furgó negre elegantíssim aparca davant de llars nord-americanes que han sol·licitat la seva visita i en surt Marie Kondo, delicada, diminuta i de peus enormes, acompanyada de la seva assistent i intèrpret. Si plou li aguanta el paraigua. Les famílies celebren la seva arribada i li mostren el caos de les seves llars: cuines atapeïdes d’estris, armaris de roba que ja no es poden ni tancar, garatges plens de capses i bosses que ningú recorda què guarden, calaixos farcits d’estris inservibles i habitacions infantils convertides en magatzems de la rampoina. Marie Kondo dona les pautes inicials per començar la marató de l’ordre i, abans de marxar, fa una breu oració, de genolls a terra, per agrair a la casa el seu servei.

Les famílies comencen la teràpia de l’ordre llençant el que no volen, guardant el que els fa feliços i organitzant la casa. La japonesa va fent visites periòdiques per supervisar la tasca, donar nous consells i iniciar noves fases de classificació: plegar la roba, gestionar armaris, arxivar fotografies... Com en els clàssics programes de televisió nord-americans, un cop acomplerta la missió, se’ns mostra la comparativa de l’abans i el després.

Televisivament, el programa no és del tot reeixit tenint en compte el potencial metòdic, pràcticament obsessiu, que defensa Marie Kondo. S’han explotat poc els consells del seu bestseller a nivell visual, falten tutorials (tipus do it yourself ) de com classificar objectes i no es treu partit narratiu del caos, les angoixes i els maldecaps que suposa una marató de l’ordre en aquestes llars tan caòtiques.

A més, hi ha un element transversal en aquest programa digne de ser destacat: en la immensa majoria de capítols, Marie Kondo visita sempre llars que s’ajusten a l’estereotip heteropatriarcal. Tot i que es té cura amb la diversitat racial, els patrons familiars es repeteixen: les dones viuen angoixades pel desordre, perquè el caos dificulta la seva tasca com a mares i coordinadores de la vida domèstica, i els homes accepten resignats els desitjos i excentricitats de la seva esposa perquè admiren el seu sacrifici diari. Elles duen a terme la neteja amb l’ímpetu que dona la fe en una nova vida, i ells amb parsimònia escèptica, que desapareix quan veuen que guanyen espai.

Al final, amb l’objectiu aconseguit, tots dos admeten davant la càmera el seu benestar màxim i com la vida de parella resulta més agradable. I tens la sensació que les dones no han acabat la tasca: si llencen també aquells marits potser arribaran al clímax de la felicitat i encara guanyaran més lloc.