Els Oscars?, bé, gràcies
La catifa vermella es va fer eterna, no només per la lentitud amb què desfilen les estrelles mentre les estiren com si fossin cabres. Es fa lenta tant pels comentaris tòpics i pilotes dels reporters nord-americans com per les aportacions bledes dels experts que ho comenten des d'aquí. El Canal 24 Horas de TVE va fer un especial dedicat només a la catifa amb dos individus especialitzats en moda que només sabien opinar mirant el Twitter. Això sí, van fer èmfasi en el concepte Oscarèxia: l'extremada magror de les actrius per entrar dins dels seus vestits de gala. I a Canal + vam enyorar més que mai Jaume Figueras (sobretot) i fins i tot Ana García Siñeriz. L'actriu (i presentadora) Manuela Velasco va ser l'encarregada de coordinar l'enllaç amb Los Angeles. A la seva taula, un grup d'experts integrat per humoristes, estilistes i aportacions multidisciplinàries va acabar de portar a l'extrem la carrincloneria cinematogràfica. I més Twitter per omplir les hores, provocant un bucle absurd. Suposats experts arriben a la tele amb les mans a les butxaques i el dit al mòbil per consultar què diuen a la xarxa els que estan mirant la tele. Tanta retroalimentació digital absurda i buida pot portar a un Big Bang televisiu.
Pel que fa a la gala dels Oscars, diguem que va ser discretament agradable, modestament bonica, volgudament convencional i encertadament continguda. Especialment emotiva va ser l'ovació a Octavia Spencer i l'Oscar a Christopher Plummer i Meryl Streep. Excel·lents els vídeos cinematogràfics i humorístics, meravellosament endogàmics. Una mena de gala del metacinema, on es tractava de fer un homenatge al setè art com a experiència compartida. Billy Crystal (o potser ja li podem dir Billy Botox), impecable però amb un guió sense filigranes ni gaires atreviments. La interpretació simultània de Canal + era per posar-se a plorar, perquè ni et deixava entendre ni t'oferia la traducció correcta. Diguem que la famosa Oscarèxia va ser global.
