Parchís: dels colors al negre
Netflix ha estrenat Parchís, el documental i la nostàlgia dels vuitanta i el record borrós d’algunes cançons fa irresistible mirar-se’l. La idea és excel·lent. L’execució, millorable, tant a nivell televisiu com periodístic. I el resultat final és força decebedor.
Parchís era un grup musical infantil integrat per cinc nens que va superar les expectatives amb les quals s’havia creat. El seu èxit va ser tan rotund que la canalla va acabar convertida en un fenomen de masses i fent gires per Espanya i Llatinoamèrica, explotats a nivell laboral i comercial i sense cap mena de control parental. Vivien arrossegats per mànagers, productors i tutors. El caldo de cultiu ideal per obtenir un relat suculent: menors, diners, empresaris i espectacle. No només és la història d’un grup musical. És el retrat d’una època. Però des del punt de vista televisiu, el documental dirigit per Daniel Arasanz és molt conservador: la combinació tradicional de declaracions d’entrevistes i imatges d’arxiu segueix un ordre cronològic. Això sí: compta amb el testimoni dels implicats més directes. Tots els integrants de Parchís en són els protagonistes, convertits en adults que ja poden valorar amb distància la maquinària gràcies a la qual van ser estrelles i víctimes. També sentim alguns dels pares, els mànagers i responsables empresarials del grup. I, com a testimoni curiós, la figura del director i guionista Joaquim Oristrell, a qui descobrim com a tutor del grup en aquella època perquè exercís un cert control sobre els nanos davant l’alerta que el seu comportament se’ls començava a escapar de les mans.
El problema del documental és que és molt poruc a l’hora d’aprofundir en la veritable història del grup. Els rumors sobre l’explotació laboral dels nens, la despreocupació dels seus pares, els merders que va provocar el despertar hormonal d’uns adolescents sense control i una ruïna econòmica final fa anys que se saben. L’únic que fa el documental és confirmar-los, però no aclarir-los. I si, com a espectador nascut als anys setanta, decideixes mirar-te el documental de Parchís no és per fer-ho amb la mirada naïf d’un fan sinó amb el somriure endimoniat de qui vol fer sang amb la nostàlgia i que li caigui la bena dels ulls. El documental és tan innocent com els nostres records. I al llarg del reportatge es fa evident que els entrevistats valen més pel que callen que pel que expliquen. Tots deixen entreveure que hi ha una part que no volen revelar, especialment Joaquim Oristrell. És qui té la mirada i el relat més clarividents i sembla que, per elegància o per estalviar-se problemes, no vulgui furgar en la història. Tot s’insinua, però res s’explica. Aspectes tan greus com empresaris rics que van intentar aproximacions sexuals amb les nenes del grup o mares que volien seduir el Tino, el líder del grup, es converteixen en eufemismes i silencis. Tampoc s’aclareix qui es va fer ric a costa de les misèries de la canalla, i s’entra en un cercle d’acusacions del qual no traiem l’aigua clara. Parchís, el documental fa honor a la trajectòria del grup: molt soroll per acabar en no res.
