Pau Casals i la força del moment

Divendres a la nit TV3 va estrenar la TV movie Pau, la força d’un silenci, que resumeix els anys que el violoncel·lista va viure exiliat a Prada, negant-se a tocar en públic tot i les peticions internacionals (i milionàries) que rebia.

En el guió està molt bé com s’han plantejat les trames. D’una banda, la gran història, la de la dimensió política del violoncel·lista i l’amor per Catalunya. I, de l’altra, la petita història, la del seu conflicte personal amb el músic Antoine Giraud i la seva quotidianitat a Prada. Si bé en alguns diàlegs del personatge Alexander Schneider i en la veu en off de l’alumne Pierre Fermat hi havia una dosi massa viquipèdica de Pau Casals, les coses importants estaven molt ben resoltes: el rigor històric, les llicències narratives, els diàlegs, la manera de cosir les trames, la dosificació de l’emoció, els girs dels personatges i la manera de desenvolupar les tensions i els conflictes entre ells tenien una qualitat indubtable. Joan Pera com a Pau Casals resultava primer sorprenent i després convincent. Una caracterització impecable. La il·luminació contribuïa, molts cops, a una semblança prodigiosa amb el personatge real. L’element més problemàtic era resoldre, tècnicament, l’aspecte musical: no hi havia cap pla general de l’actor tocant. Només vèiem el primer pla del rostre experimentant gaudi musical o el pla detall de la mà a l’arquet. Una mà que òbviament no era la de l’actor i que semblava massa jove per al personatge. La pel·lícula, per cert, ha suposat el retrobament de Joan Pera i Carme Sansa a la televisió, que recordàvem com a duet a la sèrie Doctor Caparrós, on feien de nebot i infermera d’en Capri.

Pau, la força d’un silenci s’havia d’emetre la setmana passada però l’aplicació del 155 va obligar a modificar la graella per abordar l’actualitat. El canvi de data ha sigut malauradament oportú per incrementar la intensitat del relat. Les noves circumstàncies polítiques, amb mig Govern a la presó i la resta a l’exili, donaven un missatge subliminar que connectava poderosament amb el present. L’èpica del sacrifici de Pau Casals, la perseverança en les seves conviccions, la lluita personal obstinada, entroncaven amb les emocions d’una bona part de l’audiència. L’activisme personal del músic per internacionalitzar el conflicte provocava una associació d’idees en l’espectador amb la voluntat actual d’una part del Govern a Brussel·les. L’escena en què l’alcalde de Prada rep pressions del règim per cancel·lar el festival, perquè el consideren “un acte subversiu”, és al·legòrica.

Aquesta és, segurament, la clau de l’èxit de Pau, la força d’un silenci : el significat i la intensitat que té ara, emocionalment, reviure la lluita de Pau Casals. La prova que la història es repeteix i el convenciment que si el Mestre fos viu, hauria tornat el seu silenci.