'Polseres vermelles': l'hospital de les emocions

TV3 ha donat l'alta temporal a Polseres vermelles : una sèrie que ha tingut una molt bona acceptació de l'audiència, cosa que li ha valgut la promesa d'un pròxim ingrés a la graella amb una segona temporada. Polseres vermelles ha sabut crear, en aquestes setmanes, un petit fenomen fan entre les adolescents i ha donat lloc a una mena de micro-star-system de púbers autòctons que assegura la continuïtat de la dinastia. El final de la sèrie va ser un episodi més del que hem vist fins ara: un cant a l'optimisme, a la bellesa de la innocència, a la capacitat de superació. Els guionistes han estat savis de no introduir cap pèrdua humana en l'últim episodi ni acabar amb llàgrimes de tristor, i d'haver deixat oberta la porta a una emotiva nova trobada.

Les claus de Polseres vermelles han estat, per una banda, l'acció adolescent positiva que permet una audiència familiar que s'ha trobat còmode en una trama basada en els valors. També la poètica de les situacions: uns llimbs en forma de piscina tranquil·la que ens ha permès connectar amb el més enllà, o l'aparició d'una nena àngel amb unes petites ales blanques. Polseres vermelles ha jugat amb les emocions de l'audiència sense cap mena de complex i els ha funcionat. Frases ensucrades, nens malalts i música melancòlica a tota castanya. En l'últim episodi molts personatges deixaven anar sentències sobre la vida, que transmetien sobredosis d'emotivitat directes a la vena. El sentimentalisme desacomplexat i el positivisme permanent ha deixat en segon lloc un guió a vegades limitat però que ha utilitzat la poètica com a recurs per salvar-se. La màgia d'un suposat àngel ha resolt amb facilitat algunes trames. El comiat final, en què a gairebé tots els donen l'alta mèdica, tenia alguna cosa d'inquietant: tots els polseres vermelles saben que es tornaran a trobar en un futur. Així ho expressen i ho desitgen. I va semblar que els mateixos personatges estiguessin esperant la recaiguda.