Diumenge tornava a Telecinco la sèrie Aída, amb el primer capítol de la novena temporada. És més del de sempre. De fet, amb aquesta sèrie tens la sensació que ja funciona per motlles o patrons de guió que es repeteixen com una espiral.
L'èxit és tan aclaparador com incomprensible. Líder d'audiència a Catalunya (16,8%) i a Espanya (19,9%), i això que la fórmula està més que gastada i no hi ha (per ara) la Carmen Machi, que, tipa de parlar de iogurts i flatulències, sembla que tornarà a reaparèixer.
Aída ja és un clàssic televisiu: cretins i perdedors en conflicte constant, histriònics, exagerats, típics garrulos espanyols. La clau rau a trobar la brometa hilarant enmig d'una trama mediocre.
Però, ¿què té en comú aquesta ficció espanyola tan castissa? Els psicòlegs. Aída estrenava la nova temporada amb el Luisma a la consulta de la psicòloga. A Buen agente Arturo Valls fa de psicòleg íntim amic del policia protagonista. A Los Quién Javier Cámara és un psicòleg inepte que no sap solucionar la seva pròpia vida. Al fracàs de la sèrie Cheers fins i tot a Antonio Resines li donen la categoria de psicòleg. A Aquí no hay quien viva una de les veïnes de la comunitat és psicòloga. També a La pecera de Eva la protagonista és una psicòloga d'Institut i (potser el més elegant de tots) Eduardo Noriega treballa de psicòleg a la sèrie Homicidios. Sobredosi.
Amb tot aquest gremi de terapeutes de ficció junts no en podríem fer ni un sol professional bo, però els tòpics donen de si. Un psicòleg entremig de cretins, en què ell és un fracassat més incapaç de reconduir els seus problemes i ajudar a solucionar els dels altres. Fan de catalitzador de conflictes però, com hem vist en la majoria d'aquestes sèries, acaben penjats a la façana d'un edifici a punt de caure al buit intentant salvar el pacient.
És el retrat de l'Espanya que ja s'ha adonat que li falta un cargol però que encara no ha arribat a descobrir la importància d'ajustar-lo.
