Quants anys diries que tinc?

Cuatro sembla haver ensopegat amb un bon format els migdies, després de l’insuportable Mujeres y hombres y viceversa i abans de les notícies. Es titula El concurso del año i, si no fos per l’èxit d’audiència de Boom (a Antena 3), el programa podria fer honor al títol. El presenta l’humorista Dani Martínez, que, com que aquí no fa humor, es converteix en un conductor prou apte.

El concurs és un format original francès titulat Guess my age que triomfa arreu d’Europa. El motiu pel qual a Espanya li han hagut de canviar el nom és obvi: un títol en anglès a Mediaset seria condemnar-lo al fracàs.

La dinàmica del joc és senzillíssima: una parella de concursants ha d’endevinar l’edat de les persones que els posen davant. Parteixen d’un premi inicial de 50.000 euros i a mesura que avança el programa se’ls van descomptant diners en funció del marge d’error que cometen a l’hora de predir l’edat de cada persona. Són voluntaris anònims que poden donar alguna pista: dir una cançó que sonava l’any que van néixer, un esdeveniment d’aquell any, mostrar una foto personal antiga, revelar una dada familiar, mostrar la imatge d’un famós de la mateixa quinta o l’avantatge d’un zoom, acostant-se al voluntari per observar detalls de la pell, per exemple. En una segona part, han d’endevinar l’edat d’un convidat que pot ser algú de renom.

El concurso del año és un joc molt efectiu perquè compleix amb els requisits essencials per funcionar a la televisió: permet participar a l’espectador des de casa i, a sobre, les condicions per jugar són perfectament assequibles per a qualsevol, sigui quin sigui el seu nivell de formació acadèmic, el bagatge cultural o l’edat. Es tracta, sobretot, de tenir capacitat d’observació, intuïció i potser una mica de cultura popular per aprofitar al màxim les pistes.

Les conseqüències del joc són inesperades i amb alguns moments de vergonya aliena, sobretot amb concursants realment maldestres que demostren una ineptitud alarmant a l’hora d’aproximar l’edat. Quan li encolomen 63 anys a una noia de 37 que tenen a pocs metres i els mira fixament es volen morir de vergonya.

Els voluntaris anònims, per cert, també es veuen recompensats si la seva capacitat per desorientar els concursants és notòria. S’emporten 500 euros si els participants s’equivoquen per més d’una dècada.

El format Guess my age és d’aquelles idees televisives que, tot i la seva enorme senzillesa, resulten tremendament potents i divertides. Sembla impossible que a ningú se li hagi acudit abans una dinàmica que, al capdavall, és un exercici que tots practiquem habitualment i del qual tots hem sigut víctimes. Precisament perquè sabem la ràbia que fa que t’afegeixin anys o la vergonya que passes quan ets tu qui s’equivoca de molt, com a espectador connectes fàcilment amb l’esperit del concurs.