Publicitat
Publicitat

CRÍTICA TV

Quaranta anys del 'carrerazo'

Dilluns Televisió Espanyola emetia els dos episodis seguits d'una minisèrie inspirada en l'atemptat contra Carrero Blanco. Fa quaranta anys que va passar. Dirigida per Miguel Bardem, s'ha de reconèixer que l'enfocament sobre els esdeveniments ha tingut un punt d'equilibri honest. Excel·lents, a més, l'ambientació i la recreació de l'època. No s'ha pretès, en cap moment, retratar un món de bons i dolents. L'equip de guionistes han aconseguit dibuixar una ETA molt ajustada a la situació política del moment, construint uns personatges ben perfilats sense caure en tòpics estilístics o rancúnies històriques. D'altra banda, el govern de Franco i els cossos de seguretat no queden impunes. De fet, la minisèrie arrenca pel final: mostra com cinc anys després de l'atemptat contra Carrero Blanco un grup clandestí venja la mort de l'almirall matant l'etarra responsable. Els guionistes posen de manifest també els odis viscerals, l'assetjament i els prejudicis contra el poble basc i les tortures als detinguts. Està molt ben trobada la manera com aconsegueixen explicar la ingenuïtat policial i política davant d'una ETA incipient. També la inutilitat burocràtica i la incompetència pròpia d'una dictadura i un conservadorisme asfixiants. Tenint en compte que de la història que ens expliquen els espectadors ja en sabem el final, el director ha volgut jugar de manera permanent amb aquest factor. Hi ha frases i actituds que són, clarament, petites picades d'ullet a l'espectador perquè li serveixin de contrast amb la informació de la qual disposa. És a dir, el que atrapa de la recreació història és descobrir els detalls de tot el procés. El que havia de ser i al final no es va dur a terme, els errors de la investigació, les falses sospites, les estratègies descartades d'ETA. En definitiva: com funciona el destí. Explicar com actua l'atzar quan mires enrere. Un producte digne i a l'altura del que hauria de ser, sempre, la televisió pública.

Riure, malgrat tot