24/01/2013

Radiografia d'un hospital

2 min

Dimarts el Sense ficció dedicat a la història de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau va tenir una bona acollida d'audiència. Més de mig milió d'espectadors van optar per conèixer la trajectòria dels últims sis segles de Barcelona a través de les malalties i el sistema sanitari. Bona idea. L'hospital de la ciutat vindria a ser el Digue'm què et fa mal que et diré la vida que portes en versió retrospectiva. El reportatge s'iniciava amb dades objectives per passar de seguida a les vivències que amaguen tantes xifres. Enric Calpena era el conductor d'aquest passeig per les malalties històriques dels barcelonins. Mantenint el seu model de presentació col·loquial i molt explicatiu potser en ocasions la seva presència es va arribar a fer excessiva. L'obsessió per incloure en la narració visual l'instant de la trobada amb els testimonis i la salutació s'acabava fent una mica feixuc i sobretot innecessari. Aquesta exhibició de naturalitat es va convertir en còmica en veure el presentador fent tantes encaixades de mans. El plantejament de començar amb l'informe mèdic del primer malalt registrat (un pescador del 1457) va ser excel·lent per passar del detall a la col·lectivitat. En les curiositats més atraients de la narració era quan es trobava la gran història. Va ser interessantíssim descobrir els tractaments dels malalts i de les epidèmies, i també que el sistema d'ingressos es feia apropiant-se dels béns dels que morien a l'hospital i que el patrimoni immobiliari s'aconseguia gràcies a herències. Potser en alguns casos, la fixació per conèixer el vestuari de l'època, l'uniforme del militars o la vida teatral se n'anava massa del tema. Vam trobar a faltar més singularitat mèdica. Sant Pau va ser massa l'excusa per a la història en comptes de fer passar la història per la porta de l'hospital. Però el que es va fer evident és que és la pobresa qui determina la història. I d'aquí les malalties. Tinguem-ho en compte per al present.

stats