04/07/2015

Rahola i Forcades, cara a cara

2 min

Josep Cuní va treure l’artilleria pesant per acabar la setmana. Un cara a cara entre Pilar Rahola i Teresa Forcades per discutir sobre el conflicte entre Israel i Palestina ara que la monja ja havia tornat de la flotilla a Gaza. Forcades va acceptar un cos a cos amb Huracà Rahola. Un mena de Pressing catch dialèctic per discutir sobre el sexe dels àngels. ¿Trobarien entre les dues la solució a un conflicte que fa dècades que dura? A Rahola li bullia la sang per començar. Era plenament conscient que es menjaria la Forcades amb patates. A la monja li falla el llenguatge corporal. Té tots els tics d’abnegació i resignació propis d’un convent. Semblava que encara li durés el mareig que va passar a la flotilla. El cara a cara va consistir en un “i vosaltres més” i un “i vosaltres encara pitjor” totalment estèril. Una competició de dades per veure quin dels dos bàndols havia fet coses més dolentes. Rahola ha repetit tantes vegades el mateix discurs que és una metralleta de paraules. Entre les dues deixaven anar tantes dades d’informes que l’espectador no les assimilava. Però el contingut era el menys important. Cuní ho havia organitzat tot per a l’espectacle. L’important era el ball de bastons entre les dues feres mediàtiques de l’escena catalana. Mentre Rahola parlava, de fons li anaven posant en bucle imatges d’un nen plorant, un pare portant a coll una nena ferida, un moribund, tancs disparant, bombes explotant... El xou de l’horror com a simple aparador televisiu, focs d’artifici visual per guarnir l’esbatussada dialèctica.

Bregada en els debats televisius més lamentables d’Espanya, Huracà Rahola va atordir Ventijol Forcades al primer round. Cada vegada que Forcades obria la boca l’altra li deia “això no és veritat!”, alçava la veu, l’interrompia, li demanava que la mirés, li deia que exagerava si Forcades es queixava. Cap mena d’elegància en la discussió. En un determinat moment, Rahola va treure la foto de l’última víctima israeliana. Quan Forcades li va contraargumentar les seves explicacions, Rahola, prepotent, li va llançar la foto: “Té! Té! Té!... L’últim mort! Perquè tu el negues, oi? El negues?” La monja resistia abnegada. Cuní feia veure que moderava. Potser va dir quinze vegades amb indulgència “Deixa que parli la Teresa...”, però ho deia com aquells pares que renyen per inèrcia els fills sense estar massa atents. I mentrestant Huracà Rahola seguia disparant arguments als nassos de Forcades. Un despropòsit. Forcades fins i tot va arribar a mirar l’hora. Això sí, el bucle d’imatges de ferits i bombes no s’aturava.

Quan es va acabar, un Cuní encantat de la vida va aclarir les seves intencions periodístiques: “En cap moment preteníem que en trenta minuts poguéssim resoldre un conflicte que fa seixanta anys que dura”. Per descomptat. Només fer una mica d’espectacle a costa de la desgràcia dels altres.

stats