Riques o poligoneres: la dona és la diana

Després de Mujeres ricas La Sexta ha passat a l'altre extrem amb Princesas de barrio . En un context molt més dur que el de les dones casades amb milionaris hem conegut a la Iratxe, la Marta, la Jessy i la Paqui. Són les Belén Esteban anònimes si no s'hagués casat mai amb un torero famós. O la Juani de Bigas Luna.

Veient Princesas de barrio vas passant per diferents actituds, com si fossin pantalles d'un videojoc, on necessites anar descobrint de mica en mica les seves vides. En l'estadi inicial la reacció lògica és el riure. No sé què pensaran les poligoneres com elles que veuen el programa (potser pensen que no tenen res d'especial), però les frases i l'empenta d'aquestes noies et deixen clavat davant de la televisió. " La felicidad la definiría con el símbolo del euro ", diu la Iratxe. La Jessy, manipuladora d'aerosols en una fàbrica, té el seu fill vivint amb la seva àvia perquè ella treballa molt. La Marta, go-go de pits operats que ara es vol arreglar el cul (pagant la mare), explica a les amigues al cotxe els problemes que va tenir practicant sexe amb un futbolista: es veu que amb un penis massa curt no es pot fer la metralleta. La Paqui, cantant d'una orquestra de poca volada, renya la seva mare perquè es vol posar Loctite a la boca per aguantar-se la dentadura el dia del seu casament.

És inevitable que aquestes històries ens atrapin i, fascinats per les princeses, passem a un segon estadi: ens sentim en la necessitat de trobar-hi algun valor positiu. L'empenta? La iniciativa? Els objectius clars?

Però tot s'ensorra com un castell de cartes quan descobreixes que no estan tan lluny dels rols que també vam veure a Mujeres ricas : totes dins de les seves possibilitats econòmiques són capricioses, materialistes, despreocupades, somiatruites... i amb els mateixos deliris de grandesa. La televisió està descobrint en els estereotips femenins més primaris l'espectacle fàcil a molt bon preu.