Risto Mejide i les mentides
El grup Mediaset ha fet desaparèixer de Cuatro els espais de notícies, una decisió sense precedents a Espanya en una cadena generalista. La informació quedarà relegada a un programa de tarda, més tipus magazín. Sobreviurà, per ara, la informació esportiva.
Enmig d’aquest panorama que prioritza el xou, s’ha estrenat Todo es mentira, un espai de sobretaula que presenta el publicista Risto Mejide. El programa té ínfules humorístiques i fagocita el format que és competència directa a La Sexta, Zapeando. Todo es mentira, però, es basa en la ferralla mediàtica que circula per internet. Intenta treure suc de les falsedats, manipulacions, estratègies pescaclics, fake news i de la manca de rigor que corre per les xarxes. D’aquí l’origen del títol. Mejide fa de líder desmenjat d’un grup de col·laboradors. La missió del publicista sembla limitada a amonestar-los amb condescendència cada vegada que considera que s’excedeixen, tot i que l’humor és més blanc i barroer que no pas incisiu. Els col·laboradors, que es trepitgen i s’interrompen creant una olla de grills sense interès i que el realitzador no dona l’abast a enquadrar, són Marta Flich, Itziar Castro, Elsa Ruiz, Miguel Lago i Antonio Castelo. Cadascun té assignada una secció que de seguida perd interès i que sembla que la resta de companys tinguin pressa perquè s’acabi, començant pel mateix Risto. El publicista tracta el seu equip amb certa altivesa en comptes de tenir l’habilitat d’aprofitar els presumptes potencials individuals. La tirania del pròmpter té tot l’equip més pendent de llegir el guió i seguir la pauta dictada que de sentir-se còmodes en la dinàmica d’un format en què la llibertat és fingida. Els instants d’espontaneïtat són fugaços i fallits.
El programa juga amb dos perfils femenins que intenten ser disruptius amb l’estereotip televisiu: el de la dona grassa (Castro) i el de la dona trans (Ruiz). Podria estar ben jugat, si no fos perquè a nivell humorístic se sobreexplota el fet que elles mateixes facin constant referència a la seva condició. No cal que la dona trans faci broma cada vegada recordant que té penis. L’actriu Itziar Castro, que aborda l’actualitat amb perspectiva de gènere, és l’única que es creu allò que vol reivindicar, però sembla coartada pel context autoritari. Li va fer algunes rèpliques a Mejide en què semblava temptejar els límits del personatge (i juraria que li van quedar clars).
El guió resulta fluix, tòpic i previsible. Ni marca les diferències ni fa gràcia. L’únic que fa el programa és honor al seu títol. Efectivament, tot és mentida: començant per la impostura del presentador i la falsa espontaneïtat, i acabant per l’artificialitat del format. El que és veritat i significatiu és que Cuatro acaba amb la realitat informativa per rendir-se a l’humor postís de tarda i els realities nocturns prefabricats.
