Samanta, i ara què?

Cuatro va estrenar dilluns la quarta temporada de Conexión Samanta , el programa de reportatges que condueix la Samanta Villar. Més que una tasca d'investigació es construeix un relat descriptiu d'un tema central. Per començar van esplaiar-se en el servei d'urgències mèdiques d'un Hospital de Cartagena. Vindria a ser un Callejeros d'autor (o més ben dit, d'autora). Per variar t'asseguren que en aquests reportatges veurem "el que no hem vist fins ara al voltant de les urgències hospitalàries". Una afirmació molt pretensiosa, perquè n'estem tips de veure drames hospitalaris en el munt de programes de reportatges de carrer que infesten les cadenes públiques o privades. Samanta Villar es consolida en el seu estil de reportera permanentment astorada i colpida per tot el que els testimonis li mostren. Exterioritza una empatia molt teatral amb els protagonistes i s'autodedica primers plans fent cares molt ben interpretades: el cansament, l'espant, la sorpresa, la son... També li agrada molt modular la veu: xiuxiuejar quan convé i arrossegar paraules si ha dormit poc. Li agrada preguntar en moments de tensió i sobretot emocionar-se. En aquest episodi no hi podia faltar un part (que, com sempre, es deixa com a culminació del capítol). La Samanta contempla la mare novella després dels esforços d'empènyer i després s'eixuga les llàgrimes mirant a càmera i movent el cap. És el "que fort, que fort" portat a la dimensió emotivo-periodística. Dalt de l'ambulància es mostra neguitosa i demana parlar pel circuit intern de ràdio. Reben un avís i pregunta de què es tracta. Li contesten "un apuñalamiento" i ella exclama: "¡Ostras! ¡Qué me dices!" La Samanta fins i tot es posa bata blanca per moure's per l'hospital. Parla amb la canalla que necessita atenció mèdica i els fa petons per felicitar-los per la seva valentia. I finalment se'n va a sopar amb el doctor i la seva esposa. Sí, això últim deu ser el que "no hem vist fins ara" dels metges d'urgències.