04/03/2011

Sang i fetge, sexe, gladiadors…i molt d'oli

2 min

La setmana passada Cuatro va estrenar una sèrie que, en principi, era de romans i gladiadors. I escric "en principi" perquè potser això és només una excusa intranscendent. És Spartacus . No us la perdeu, sobretot. N'heu de veure, com a mínim, vint minuts. I no la recomano perquè em sembli bona (que no m'ho sembla), sinó perquè sigueu conscients de com la televisió pot arribar a imitar-se a ella mateixa fins a portar-se al límit de la més absoluta tonteria. No és una sèrie d'humor però fa riure per com n'és de patètica i pobra la trama, per com els actors es prenen seriosament uns personatges absurds, per la mala qualitat de la interpretació...

Tots van vestits amb poca roba i, per tant, l'estètica romana és molt adequada. Però no hi busqueu rigor històric. Hi surten gladiadors que parlen com porters de discoteca. Tots untats d'oli, es diuen grolleries, s'observen els pectorals quan es dirigeixen la paraula i es toquen una mica, traspuant un clima de gais musculats i lluents. Les dones, suggerents, acaricien els lluitadors i es mouen només per impulsos sexuals. Elles sempre estan a punt. I, de fet, ells també però ho dissimulen al principi. Actuen tots amb una rigidesa malaltissa, parlen sense moure els braços i no riuen mai.

Les escenes de sexe es combinen amb passatges d'una violència extrema: tallen caps, braços i cames com si fossin carpaccio i la sang esquitxa tots els costats de la pantalla fins que regalima pel vidre de la càmera. És una mena de pel·lícula porno-light per capítols. T'oblides de la trama perquè cada seqüència et deixa en xoc: la ridiculesa dels ambients, de les comedietes romanes, de les foteses amb les esclaves...et neguen la capacitat de raonar. Qualsevol pla és una oportunitat per ensenyar uns pits o un cul encara que no vingui a tomb.

Posats a perdre el temps davant de la tele, deixeu-vos portar per Spartacus . Veureu que Roma sí que es pot construir amb dos dies (i unes quantes fregues).

stats