KNOCKOUT
Misc 06/08/2017

Simfonia contra la misèria

Amb la por d’un contraatac alemany, els músics, morts de gana però vestits de gala, van començar a tocar la 'Simfonia de Leningrad', i van oblidar per una estona la tragèdia i la fam

i
Mònica Planas
3 min
Simfonia contra la misèria

Dmitri Xostakóvitx va compondre la seva Simfonia número 7 amb trenta-cinc anys, just quan esclatava la Segona Guerra Mundial. El músic la va dedicar a Leningrad, d’on va ser evacuat a la tardor. La simfonia ha quedat batejada amb el nom de la ciutat. Els experts consideren que és la peça on Xostakóvitx camina millor sobre la fina línia que separa els seus sentiments personals i les expectatives del públic. De seguida es va convertir en un símbol de la resistència a la invasió alemanya de la Unió Soviètica. Però la crítica de l’època també va atribuir a la peça massa significats polítics: propaganda russa, himne antiestalinista... Amb el temps, però, s’ha entès com ell volia: una condemna a tots els totalitarismes, ja fos el nazi o el soviètic.

La Simfonia número 7 es va estrenar el 1942 a Samara, i després a Moscou, Londres i Nova York. Però hi ha un lloc on l’estrena va esdevenir entre èpica i tràgica: a Leningrad, en ple setge.

La ciutat portava gairebé un any encerclada i patint els bombardejos de les forces alemanyes. Les poques persones que hi quedaven vivien en la més absoluta misèria. S’alimentaven de gats i gossos i morien malaltes, de fam o de fred. Els cadàvers es deixaven als portals de les cases. Els registres de l’Orquestra de Ràdio de Leningrad mostren l’absència d’assajos i les baixes per defunció de la majoria dels seus membres. Però tot i així, el director, Karl Eliasberg, va rebre l’encàrrec d’interpretar la peça de Xostakóvitx. És una simfonia que requereix una gran orquestra: inclou vuit trompes, sis trombons i dues arpes. En canvi, només quedaven quinze músics amb possibilitats d’arribar als assajos, la majoria amb els instruments malmesos. A principis de juliol del 1942 la partitura es va enviar a Leningrad mitjançant un vol nocturn. Un equip de copistes van treballar precàriament per preparar les particel·les. El primer assaig només va durar un quart d’hora. Els músics no tenien forces. Els de la secció de vent es marejaven i defallien malgrat la bona voluntat. Les autoritats soviètiques van proporcionar una ració suplementària d’aliment als músics per afrontar el repte musical i van demanar reforços al front de batalla: els que toquessin un instrument s’havien de presentar als assajos.

El director Eliasberg no va tenir compassió malgrat el drama: els que no toquessin bé o arribessin tard als assajos perdien la ració extra de menjar.

El dia abans de l’estrena, l’exèrcit soviètic va bombardejar amb més de tres mil projectils les línies militars alemanyes per silenciar-les. Es van col·locar altaveus per tota la ciutat de Leningrad, no només perquè ho sentissin els habitants, sinó també les tropes enemigues. Guerra psicològica. La data del concert, el 9 d’agost del 1942, no va ser escollida a l’atzar: era el dia que Hitler havia escollit prèviament per celebrar amb un banquet la caiguda de Leningrad. Amb la por d’un contraatac alemany, els músics, morts de gana però vestits de gala, van començar a tocar la Simfonia de Leningrad, i van oblidar per una estona la tragèdia i la fam. Els va envair una sensació de superioritat. I en acabar, el silenci. I després, una pluja d’aplaudiments. Una nena del públic va treure un ram de flors fresques per al director. Insòlit en aquella ciutat devastada. El setge de Leningrad va durar encara un any i mig més, fins que el gener del 1944 l’exèrcit soviètic va aconseguir trencar el cercle. Van morir nou-cents mil civils.

Dimecres, de l’estrena de la simfonia de Xostakóvitx a Leningrad en farà setanta-cinc anys. Però d’aquí setanta-cinc anys més, ¿hi haurà cap música que recordi les misèries de la humanitat que s’estan vivint ara?

stats