Diumenge al vespre a El objetivo de La Sexta la periodista Ana Pastor entrevistava Diego Torres, el soci d’Iñaki Urdangarin, que aquesta setmana s’ha assegut al banc dels acusats juntament amb la infanta Cristina i el seu marit. Pastor ha tingut el mèrit d’aconseguir l’entrevista que molts altres periodistes haurien volgut. Sense cap mena de dubte el cas Nóos és un dels casos de corrupció més rellevants dels últims temps a Espanya perquè esquitxa de ple la Casa del Rei. Tot just començar, Diego Torres va explicar que l’advocat d’Urdangarin li havia ofert diners i una feina a Telefónica a canvi que assumís ell totes les responsabilitats i deslliurés la infanta i el marit. I a partir d’aquí Ana Pastor va posar-se a investigar el cas pel seu compte. El seu nivell de preparació de l’entrevista i de domini de la documentació era excel·lent. Però més que periodista semblava jutge o fiscal. Li preguntava pels noms de les empreses, per gestions concretes. L’obsessió de Pastor per descobrir en directe els detalls més ínfims de la corrupció va fer que la periodista oblidés qui era aquell personatge i què el motivava a estar assegut davant d’ella. Hauria calgut entendre millor com era Diego Torres, no en l’àmbit dels negocis (que és el que ell domina i en què s’ha preparat durant anys per defensar-se) sinó de la retòrica i la psicologia. Haver-li preguntat a què es dedicava ara, si l’havia contractat algú més des d’aleshores o de què vivia si ha assegurat que s’ha quedat sense diners. No el va desarmar parlant-li d’ell. Al contrari, li va fer les preguntes que ell esperava i desitjava. El tercer grau de Pastor no va tenir els mateixos resultats mediàtics que quan vol desmuntar un polític. Torres va aprofitar la posada en escena televisiva per mostrar la seva arma de defensa: assenyalar el rei emèrit i la Corona com a coneixedors (i fins i tot estimuladors) d’uns negocis tèrbols. Ana Pastor no li va preguntar per què concedia l’entrevista pocs dies abans de començar la vista oral del cas Nóos després de tants anys de silenci. Quedava clar. Torres va insistir, fos quina fos la pregunta, a ensenyar correus electrònics que demostraven la connivència de la Casa del Rei. En una entrevista, no només hem de tenir en compte el mèrit del mitjà d’aconseguir-la sinó també els interessos del convidat a obtenir una plataforma mediàtica. Diego Torres va utilitzar la televisió per defensar la seva innocència i crear pressió popular. Evidenciar a la ciutadania que ni Urdangarin, ni la infanta, ni la Casa del Rei eren simples targetes de visita sinó còmplices de tot plegat. I que si ell cau, procurarà que caiguin tots darrere seu. Missió acomplerta.