‘True detective’ i les odioses comparacions
Els que no vau veure la primera temporada de True detective podeu passar directament a la segona sense cap inconvenient. És més: gairebé és un avantatge no haver vist la primera perquè quedeu alliberats de fer qualsevol tipus de comparació. Ara, a Canal+ Series, comença la investigació per un nou assassinat amb personatges nous en un lloc molt diferent. Passem de la polsosa Louisiana a la Califòrnia més inhòspita i industrial.
La segona tongada de la sèrie de Nic Pizzolatto té un patró narratiu molt semblant al de l’anterior. Una localització decadent amb una pila de personatges turmentats i l’ús dels flash-backs i les el·lipsis temporals per donar profunditat als protagonistes i incrementar la intriga en l’espectador. Tots arrosseguen aspectes molt foscos del passat i de la seva esfera més íntima. Els traumes psicològics i les esquerdes emocionals es barregen amb l’abús de l’alcohol i altres addiccions que obstaculitzen en certa manera el desenvolupament de la seva feina policial. Tenen un present torturat que trampegen com poden per tirar endavant sense gaires expectatives. Aquest cop tres detectius (Colin Farrell, Rachel McAdams i Taylor Kitsch) hauran de compartir la investigació sobre un home de negocis corrupte. Un dels detectius (Farrell), pot sortir esquitxat del cas perquè arrossega un afer tèrbol que el vincula amb el soci mafiós del mort i li deu algun favor.
Els crèdits d’obertura de la sèrie són una nova obra mestra, tant com la meravellosa i captivadora sintonia interpretada per Leonard Cohen. Es tracta del tema Nevermind, que projecta de seguida una aura enigmàtica sobre la història. El primer capítol serveix només d’introducció de conflictes i presentació de personatges, però precisament a True detective això és bàsic: els perfils humans són el pes fort d’aquesta ficció. Tot just començar vas intuint algunes trames que no acaben de quedar definides per augmentar el suspens, i vas suposant, tot i no lligar caps, que tot allò acabarà encaixant.
Potser aquesta segona temporada no té el clima gairebé esotèric ni l’empremta espiritual que desprenia la primera. Ara tot sembla més terrenal i pràctic. Caldrà veure si la nova etapa aguanta tan bé aquest ritme narratiu tan pausat i si és capaç de proporcionar grans escenes televisives com en l’època de Harrelson i McConaughey. Però, de moment, s’intueix que continua sent una bona sèrie que té com a pitjor handicap les comparacions que es puguin fer amb la temporada anterior.
