Dimecres a la nit TV3 estrenava la segona temporada de Pop Ràpid . Li havíem perdut la pista fa un parell d'anys al 33 i ha reaparegut ara com un bolet. Programar-la sembla una rauxa desesperada per tapar un forat a la graella d'estiu desempolsant rampoines d'un calaix, però l'han encertat ni que sigui de casualitat. Pop Ràpid és una paròdia curiosa del món dels modernets, hipsters i gafapastes que pot convidar, inicialment, a un zàping immediat. Però si et deixes captivar pels tentacles dels personatges hi pots acabar atrapat. Pop Ràpid vindria a ser l'antimediterràniament. El pol oposat dels bucòlics anuncis de cervesa. Mentre la publicitat es dedica a maquillar l'estiu d'una generació que es debat entre la síndrome de Peter Pan i la crisi dels quaranta, Pop Ràpid s'enfot de les pretensions artístiques i intel·lectualoides del mateix sector. Amb uns flash-backs forçadíssims, un guió volgudament ridícul i neuròtic, i uns personatges desequilibrats i patètics s'ha construït una mena de The Young Ones actual i a la catalana. Impagable l'instant en què descobrim el Fede anant de ventre al lavabo de l'Estraperlo, tot entonant el Virolai . El rellotge biològic mal entès, les ànsies de reconeixement, la recerca desesperada de l'estabilitat emocional, la desorientació professional, la manca de criteri... són les temàtiques de fons de la sèrie de Marc Crehuet. La principal virtut és no assemblar-se a cap altra producció audiovisual i experimentar hàbilment amb barreja de gèneres. Pop Ràpid , tele eficaç. La prova que posar la càmera en la ficció més residual i localitzada pot generar un format audiovisual molt global i exportable.

Més paròdia al Súper3. El canal de les criatures ha recuperat la sèrie d'animació Un drama total . Són uns dibuixos canadencs que parodien els reality shows televisius d'èxit. Pretén tenir una certa voluntat higienitzant, intentant convèncer els futurs espectadors de la teleporqueria que aquest gènere està ple de rucs i d'enganys. Una opció camaleònica perquè intenta fer pedagogia televisiva des de l'entreteniment més fàcil. Cal, però, que els adults donin certes claus als neòfits espectadors per entendre bé el missatge ocult i no provocar l'efecte contrari.

La patinada. Al Per sempre (o no) dedicat a les discussions de parella van incloure-hi els maltractaments i la violència contra les dones. Un despropòsit narratiu increïble. Tens tot de parelles explicant alegres les intimitats i dificultats de la seva convivència i aleshores ho arrodoneixen amb les agressions. Què hi té a veure? Una cosa són les relacions de parella i una altra el delicte sense matisos. Barrejar-ho en un programa d'entreteniment és com si en un programa de cuina destinessin els minuts finals a explicar receptes per enverinar els comensals o com utilitzar els ganivets per degollar persones.