CRÍTICA TV

L’abusador dels Maristes, en el punt de mira

Un altre Sense ficció molt bèstia. Shootball és el documental sobre els abusos a alumnes dels Maristes per part d’un monitor, Joaquim Benítez. Un projecte limitat a nivell de recursos tècnics però contundent. El fil conductor és Manuel Barbero, pare d’una de les víctimes que va destapar el cas.

Shootball primer aborda el cas individual de la família Barbero Casas per després ampliar el relat a l’escàndol escolar de la congregació. En el documental, amb altres víctimes valentes que donen la cara, s’evidencien les conseqüències psicològiques dels abusos. A l’hora de posar ordre als esdeveniments, el treball és molt concret assenyalant les greus negligències judicials, policials i escolars. Confronta versions i denuncia desídia, encobriments i mentides. Potser grinyola una mica -com a mètode periodístic- recórrer a l’estratègia de la veu d’un actor per encobrir les trucades gravades sense permís, tot i que és un element necessari per lligar tots els caps de la trama.

Però Shootball no es limita a explicar els fets sinó que crea una subtrama psicològica i emocional més implícita que enriqueix el documental: els paral·lelismes vitals entre Barbero i Benítez, però també els diferents destins personals.

La part més impactant és l’entrevista que li fa el director del documental, Fèlix Colomer, al pederasta Joaquim Benítez. Tota la seqüència al mig del camp és molt impactant. Quan Fèlix Colomer va a la recerca de Benítez i el troba, crida l’atenció la manera com Benítez, en veure’l, accepta amb una facilitat sorprenent la petició de l’entrevista: se sent protagonista, envoltat de nois més joves i té la inquietud d’explicar-se. Veiem, per una banda, les estratègies de persuasió d’un pederasta i, a la vegada, la seva perversió manipuladora. Cau en el seu propi parany. En el muntatge, el mateix director atura la imatge per remarcar-ho directament a l’espectador advertint-lo d’aquell poder que exerceix sobre les persones. Està molt bé que s’hagi mantingut el material en brut del procés per gravar el personatge i les converses prèvies. No només el diàleg -molt ben conduït per Colomer-és demolidor, sinó que hi ha tot un contingut implícit potent. Es fa palès el perfil de Benítez, tergiversant arguments absurds i desmentint ser un violador o un pederasta. És al·lucinant quan li assegura a Colomer que no s’ha masturbat en sis anys, i intenta buscar complicitats per convèncer-lo. I quan s’obre el pla i el veiem agenollat a terra demanant perdó a les seves víctimes és una de les grans imatges, sobretot quan, després, s’aixeca i s’espolsa els genolls en un gest tan frívol com simbòlic. La maldat personificada fent el seu paper.

El títol, Shootball, és encertat: el nom prové d’un esport escolar inventat pel pederasta en què s’ha d’atacar el rival amb una pilota. S’ajusta bé al relat documental: dispara amb punteria als responsables que van permetre que durant tants anys un abusador destrossés les vides de desenes de criatures.

Etiquetes