La bellesa de la Carmela

La Carmela no és una més. La gent li dirigeix la mirada quan hi passa pel costat i pocs segons després afluixa la marxa o s’atura. Dimecres em vaig asseure vint minuts a contemplar-la des d’un banc que hi ha just al davant. És l’escultura de Jaume Plensa que s’ha instal·lat a tocar del Palau de la Música. El cap d’una noia bonica. El rostre relaxat i els ulls clucs. Al migdia li cau la calorada a sobre i sembla que la Carmela tanqui les parpelles perquè no l’enlluerni el sol. És com si medités.

Tothom, instintivament, té la mateixa reacció. Busquen l’angle perfecte per contemplar-la, fent uns passos a la dreta i uns passos a l’esquerra, perplexos davant d’un joc de volums i perspectives màgic que enganya la vista. Uns adolescents queden fascinats davant la Carmela i riuen mentre donen voltes a l’escultura intentant assimilar la percepció d’aquell immens cap. Una de les noies explica als altres el que està veient però li falten paraules. Imita amb les mans el sentit de la perspectiva. La majoria d’observadors, quan troben el punt ideal de contemplació de l’escultura, treuen el mòbil per segrestar la Carmela a l’arxiu personal. Una parella es fa petons asseguda a l’ombra de la immensa peça negra de ferro fos. Segons com, sembla que la Carmela esbossi un lleu somriure, amb una calmada indulgència sobre tot el brogit que s’esdevé al seu voltant.

Les obres de Jaume Plensa estableixen un diàleg amb l’entorn. Però sobretot provoquen un vincle amb qui les observa. La Crown Fountain de Chicago, al Millennium Park, n’és potser l’exponent més contundent. En una gran plaça de granit s’alcen, davant per davant, dos murs de vidre. A les façanes hi apareixen projectats rostres de persones: gent de Chicago de tota mena d’edats i races. De tant en tant, les cares acluquen els ulls, arruguen els llavis i un sortidor gruixut d’aigua brolla de la seva boca. Quan fa bon temps, desenes de nens i adults es remullen a la plaça, que està lleument inundada. La canalla, diminuta al costat dels rostres immensos projectats, espera amb delit que l’aigua els caigui a sobre. Miren amunt i criden quan veuen que la cara comença a tancar els ulls.

Al lateral, en un enorme pedrís, mares, pares, turistes i vianants reposen contemplant la meravellosa videoescultura pública. Altres s’hi remullen els peus, divertits per l’esverament dels nens. És l’art que permet que t’integris en el seu espai, que et convida a fer-li cas, que accelera les emocions, que et fa somriure i que juga. Fins i tot a aquells que no s’han plantejat on rau el sentit artístic ni la sensibilitat estètica. Jaume Plensa és l’artista genial que sap demanar-te que t’aturis, que observis, que desacceleris. I que pensis en tot allò que, de cop, et ve al cap quan contemples la seva obra: en les vacances, en la teva filla perquè els llavis s’hi assemblen, en la sensació de calma sobtada, en algú a qui li agradaria l’escultura, en una professora d’art que vas tenir... Fa que pensis que t’has d’aturar més sovint a gaudir de la bellesa.