Esperàvem amb ànsia el Polònia d’aquesta setmana per veure com afrontaven l’abdicació del rei. En els primers minuts les nostres expectatives es veien saciades de seguida: començaven amb una imatge de la Zarzuela que ens feia pensar en una arrencada molt potent. Ens vam trobar en una escena costumista en què el monarca comunicava als fills que plegava. Després es va convertir en un musical, que sol ser el plat fort final del programa. Anàvem bé fins que vam descobrir, de mica en mica, que tot plegat era molt lleugeret. A ritme de l’ Adiós papá de Los Ronaldos el flamant Felip VI entonava “ Adiós papá, la lista de marrones te ha cansado ya”. Es feia referència als elefants, les imputacions, la bona vida, els calés, la Corinna i fins i tot al·lusions a la seva faceta més dissipada. Però tot això al Polònia no és nou. Ja ho hem vist altres dies. No n’hi havia prou. Hi faltava molta més mala llet. Després d’haver vist en èpoques anteriors el doble del monarca cantant amb aires de Gene Kelly el Cae mierda sobre el rey, esperàvem molt més del programa. En el punt d’inflexió clau de la Corona espanyola, en una crisi d’impopularitat, en el moment que a Espanya se senten clams perquè torni la república i davant d’un episodi històric, el musical va ser tou i graciós més que no pas punyent i valent. I aquest no és l’esperit del Polònia. Ens han acostumat a molt més i millor.

El més divertit va ser l’extraordinari clon de Ferran Monegal fent una reflexió sobre el valor de la crítica televisiva: “La crítica és com el tub de la colonoscòpia: és molest, dóna pel cul... però és pel teu bé!” Ara bé, el degà de la crítica va rebre la venjança del seu canari flauta, el Papitu. El seu ocell de confiança li menystenia els articles i el fals Monegal primer s’ho prenia amb humor: “Ah! Estic prenent la meva pròpia medicina!”, i desdramatitzava: “M’ho prendré amb esportivitat”. I amb una raqueta que treia de darrere el sofà fotia una atzagaiada a la gàbia que l’enviava a l’altre barri. Aquest exercici de metacrítica, en què el programa fa una crítica preventiva del mateix programa i després l’hi paga amb la mateixa moneda, demostra fins a quin punt al Polònia saben reblar el clau.

Esperem que en tot el procés de relleu monàrquic el Polònia recuperi la sàtira més àcida i la crítica més valenta contra aquesta institució. Sobretot ara, que, com hem vist amb El Jueves, comencen a aparèixer censors que preferirien passar per deu colonoscòpies a aguantar una sola crítica a la Corona.