12/10/2012

La bestiesa del 'Bestiari'

2 min

El Bestiari il·lustrat va començar advertint que emularien una pel·lícula de sèrie B com les que agraden a Jair Domínguez. No van enganyar ningú. Ara bé, van assegurar que en Jair és "un franctirador que ataca amb les paraules". I no va ser tan així. El merder va començar només quan va tenir els ninots al davant. Des de la televisió pública, i en un programa d'entreteniment cultural, van fotre trets metafòrics a un seguit de persones. Provocava certa indulgència televisiva l'escena de la Bibiana Ballbè, estupenda i amb el barret de vaquera, preguntant: "I a aquest el mataries?" L'art de provocar, al meu entendre, ha de ser molt més complex. A Catalunya sembla que molesta el políticament incorrecte de Mauricio Colmenero carregant contra els catalans en una sèrie de Telecinco, i també seria un escàndol que a TVE un guionista repartís trets (simbòlics) contra Artur Mas (o qui sigui). Però quan la transgressió juga a favor a alguns els agrada. Diferent vara de mesurar? S'ha comparat la situació amb el Mikimoto del Persones humanes o amb el Quim Monzó d' El peor programa... però crec que l'engranatge del Bestiari n'està a anys llum. La provocació, més enllà d'escandalitzar-nos, ha de fer-nos trontollar principis i conviccions. L'autèntica provocació és la que et genera una íntima inseguretat dels propis valors. Creuar barroerament la línia del políticament correcte és només atreviment i insolència. No hi ha missatge ni rerefons més enllà de la irreverència grollera. En el Bestiari il·lustrat que ens ocupa, en l'acte violent del Jair Domínguez, més que voluntat d'evolucionar, transgredir el preestablert i fer madurar els espectadors, hi havia sobretot ganes de constar i reivindicar-se com a individu. I per això no crec que la televisió pública sigui l'espai convenient ni aquesta la manera. I menys ara que ho aprofiten tot per escapçar-nos.

stats