CRÍTICA TV

La bona feina de Betevé

Les manifestacions pacífiques i els aldarulls als carrers de Catalunya estan fent arribar a les nostres pantalles dos tipus de periodisme: d’una banda, el que s’alimenta del conflicte i, de l’altra, el que intenta explicar el conflicte. El primer està representat per les cadenes privades espanyoles. El segon, per la feina excel·lent que ha fet l’equip d’informatius de Betevé, la tele pública de Barcelona, en els especials que han dut a terme amb la periodista Eva Arderius com a conductora.

1) El periodisme que s’alimenta del conflicte posa el focus en el camp de batalla, mentre que el que intenta explicar-lo cobreix els diferents escenaris, violents i no-violents. 2) El primer oblida el context, mentre que el segon té en compte l’origen dels fets. 3) El relat del primer se centra en el perill, el risc i el drama, mentre que l’altre es manté en la serenitat explicativa, especialment lloable en Arderius i en els reporters de Betevé, que, malgrat situacions crítiques, han tingut un to narratiu que no s’ha deixat arrossegar per l’excitació de l’entorn. 4) El primer es recrea en el caos i la confusió i no para de generar noves intrigues. Es perd la noció de l’espai i tots els escenaris formen un totum revolutum. El segon busca un relat transparent i s’esforça en resoldre interrogants, a través de reporters o de veus expertes. A Betevé han sigut impecables en les entrevistes i les especificitats de cada situació. 5) El primer perd el control de les imatges. Emet bucles reiteratius a dojo i amb pressa, sense selecció. Divendres a la nit, a La Sexta, van emetre en directe la detenció d’Albert Garcia sense ni adonar-se que es tractava d’un periodista tot i les càmeres que li penjaven del coll. El periodisme que intenta explicar el conflicte té un control absolut de les imatges i en fa una selecció acurada. En l’especial d’ahir a Betevé, Eva Arderius demanava: “Deixem respirar aquestes imatges”, perquè els espectadors en poguessin apreciar el so. No fan servir la retòrica constant. Les imatges parlen. 6) El primer pren part i construeix un “nosaltres” i un “ells” que porta a la deshumanització dels participants, mentre que l’altre periodisme es limita a explicar el que veu i passa. 7) El primer utilitza el sarcasme i elements valoratius despectius respecte al que passa. El periodisme que vol explicar els fets no té subtext ni subterfugis. És concret, específic en assenyalar subjectes i curós amb el llenguatge. 8) El primer menysprea allò que no entén o desconeix, mentre que el segon procura aprofundir en els elements que generen dubte. Per exemple, les teles privades espanyoles eviten comentar el dubtós paper policial. Betevé l’ha ensenyat i sotmès a debat i anàlisi. 9) El primer reitera el lament de la violència en el llenguatge però és incoherent amb els seus protocols informatius. El segon no necessita de la retòrica del melodrama perquè els seus procediments periodístics delaten el seu posicionament ètic.

Cadascú és lliure de triar quin periodisme vol fer i vol consumir, però ha de ser conscient que les conseqüències de l’un i de l’altre tenen incidència directa en la conducta de la ciutadania.