CRÍTICA TV
Misc 24/12/2013

Qui canta els seus mals espanta

i
Mònica Planas
2 min

S'ha acabat la primera temporada d'Oh happy day (OHD). En vindran més. S'ho ha guanyat per mèrits propis. Més enllà de les bones audiències (ningú enyora aquells soporífers Rayo-Betis dels dissabtes a les 22 hores) TV3 ha trobat, per al dissabte a la nit, un programa familiar en què els més petits agafen el comandament i la resta s'ho empassen. Alguns amb menys escarafalls que d'altres. Per què agrada tant un programa que, segons com, podria ser un acontentatietes (dit amb tots els respectes per aquesta institució tan nostrada), un passatemps per a la Catalunya xarona o el mirall televisiu perfecte per als kumbaiàsmissaires?

Agrada perquè trien cançons agradables, èxits segurs perquè tots les reconeixem. Agrada perquè les canta gent desimbolta, desacomplexada i sobretot sense l'ambició i l'afectació dels triunfitos. Agrada perquè el programa va bastant al gra, té ritme i té una escaleta efectiva. Amb l'excepció, això sí, del penúltim programa de refregits i entrevistes i de les connexions de l'Anna Boadas a la gala final. Connectar amb la resta de cors eliminats aturava l'emissió i l'allargava innecessàriament. OHD agrada, també, perquè els espectadors es fan d'un equip. Fomenta l'esperit crític de sofà i fer de jurat des de casa. Hi ha persones que els agrada ser de les Geriones o dels Ol'Green. Uns volen que guanyin els Messengers i uns altres fins i tot voten perquè s'emportin el títol els Deudeveu. Agrada perquè l'Eduard Farelo -tan bona planta com bona veu- s'ha anat fent seu el programa. Amb un distanciament calculat, com si volgués dir-nos que ell és actor però en temps de crisi fa qualsevol cosa, ha donat el contrapunt de fredor a un concurs amb molta passió. Agrada també pel jurat. Ha resultat ser una combinació ben travada perquè ha semblat que s'entenien entre ells. El mestre Pardo s'ha convertit en una mena de Sebastià Serrano de la música, que, amorosint el llenguatge i amb una bona dosi de diminutius, s'ha posat la gent a la butxaca. El Guille Milkyway ha traspuat molta comprensió i tendresa. L'Elena Gadel ha estat la revelació. I la Sílvia Abril ha generat espectacle i ha actuat com a dinamitzadora connectant l'escenari amb la taula del jurat. Segons com, massa. Qui canta els seus mals espanta i Oh happy day ha estat una mica això. Dissabte a la nit manen els nens, i ha arrossegat una Catalunya que té ganes que se'ls ompli la tele de gent cantant i ballant com si els hi anés la vida. Distreu, uneix i genera conversa. La resta de la setmana ja hi ha temps per a altres coses.

stats