Les deixebles de Jesús Hermida
De l’etapa més esplendorosa de Jesús Hermida, quan era corresponsal a Nova York per a TVE, no en puc parlar per raons d’edat. No el recordo. Va tenir la fortuna de ser enviat a un continent a anys llum del que era aleshores Espanya. L’audiència tampoc podia comparar a l’hora de valorar la feina dels corresponsals: només hi havia una cadena. Va narrar l’arribada de l’home a la Lluna i va entrevistar Nixon. Fets remarcables i excepcionals que han transcendit per haver-los dut a terme i no pas per com ho va fer.
Un cop a Espanya altra vegada, segur que la influència de la televisió nord-americana va ser una font d’inspiració per crear nous formats en una cadena que encara tenia molt per aprendre. Jesús Hermida és el pare dels magazins matinals. El Por la mañana de TVE(i aquí sí que ja me’n recordo) era un programa en què Hermida representava el mascle que dirigia l’orquestra i s’encarregava de les coses importants. Delegava en un reguitzell de dones els temes secundaris i femenins. María Teresa Campos, Irma Soriano, Nieves Herrero, Consuelo Berlanga, Concha Galán i més tard Mariló Montero són algunes de les professionals que ha deixat com a llegat a la televisió. “ Las chicas Hermida ”. Un elenc de dones que s’han convertit en periodistes del fet domèstic, en comunicadores per a un sector de mestresses de casa. Són dones exercint un contingut bàsicament per a dones espectadores. I aquesta era la sensació que transmetia Hermida: un catapultador de fembres televisives a qui no va apropar al periodisme com l’entenem ara ni al que ell va voler exercir des de Nova York. “ Amaba los informativos ”, deien les necrològiques. Però les dones que ell dirigia en semblaven al marge. Va crear un perfil casolà de la dona periodista, una categoria inferior, relegada a la quotidianitat i els successos i allunyada de la informació estricta, del criteri i de l’anàlisi. S’exhibia com a director davant les càmeres alliçonant amb fermesa les seves deixebles. I a vegades amb una indulgència entre paternal i masclista. El perfil d’Hermida, més enllà del profit que n’han tret els seus imitadors, és el d’un comunicador excessiu, amanerat, esperpèntic i pretensiós. Allargava les esses i les erres de final de frase mentre tombava el cap i s’aixafava el nas amb l’índex. Home d’entrevistes tòpiques i guarnides. La del rei Joan Carles va ser un últim regal enverinat. Hermida ha deixat bons records per a la melancolia d’una època televisiva passada, però va crear també uns patrons femenins a la tele que són un llast per a les periodistes actuals.
