Un altre Convidat . Aquesta vegada amb la periodista Maruja Torres, que, tot sigui dit, li va posar les coses extraordinàriament fàcils a l'Albert Om. Fàcils en el sentit que l'energia de la Maruja, la seva franquesa (de vegades descarnada) i el seu sentit de l'humor permetien que totes les assistències que li feia l'Albert acabessin amb gol de l'amfitriona. Potser l'edició del programa hi va ajudar, tot i que, de tant en tant, la guillotina del muntatge quedava una mica sobtada. Per culpa d'una acurada manicura, les baixes temperatures i uns abrics massa gruixuts, tinc la sensació que van haver de fer un pedaç a posteriori per gravar una part de l'entrevista en què ella expliqués la seva marxa d' El País . La Maruja Torres es va quedar sense feina al maig i se'ls veia a tots molt abrigats.
Però tant hi fa. Les paraules de l'amfitriona van ser la clau. Les reflexions de la Maruja actuaven gairebé com un manual d'autoajuda vital. L'Albert Om va adoptar el discret paper de "fer d'home", que li va permetre jugar un rol d'atent seductor sense compromís. I això, en el fons, feia créixer el suflé. L'escriptora va fer evidents tots els seus registres: íntima, professional, descarada, prudent i combativa. L'autenticitat expressiva d'ella parlant a les plantes ("Que maques sou, cony!"), fent mitja o fins i tot mirant un Tottenham-Arsenal generava molta curiositat televisiva. Va tenir frases contundents: "Jo quan era jove follava molt". I també va saber posar distància quan l'Om feia preguntes que permetien poc dríbling. "Quantes vegades t'has enamorat? Totes les que calia". El sopar a La Camarga li va donar un punt de comèdia, que connectava subliminarment amb el món del periodisme, les confidències i la política. Segurament és dels Convidats més íntims, acollidors i reflexius que hem vist. Poc rebombori i molta xerrameca. Tal com deu ser la vida de la Maruja ara. A més, quedarà per a la posteritat una sentència ben certa: "Polvo que no fots, polvo que s'ha perdut!" Ja la poden afegir al refranyer popular. Al marge de les seves reflexions sobre l'actualitat i la situació social destacaria de fons una permanent i extraordinària dignitat que es va transmetre molt bé a través de la pantalla. La Maruja Torres va parlar de sexe, de maltractaments, de tràngols professionals i es va despullar vitalment. "A mi no em poden fer xantatge perquè ho he explicat sempre tot". I, en canvi, el relat en cap moment va flaquejar ni es va fer feixuc per aquesta dignitat tan vigorosa. Una virtut que a la televisió va molt escassa.
