La Sexta va estrenar dimarts al vespre un programa que atrapa: La gran ilusión. Té el mateix títol que l’exitós espectacle de màgia que fa Antonio Díaz pels teatres d’arreu del país. De fet, Antonio Díaz, conegut com El Mago Pop, és també el director de l’espai televisiu. La fórmula és ben senzilla: trucs de màgia un darrere l’altre sense parar. No cal plató. Només es tracta d’una successió de gravacions de trucs que el mag ha anat fent a famosos, gent del carrer i assistents a actes benèfics... És una màgia de prop moderna i molt àgil. Fa servir telèfons mòbils, auriculars de MP3 o els cordons d’unes Converse... És un bon plantejament perquè sent en essència la màgia de sempre fuig dels patrons clàssics de la màgia televisada: s’allunya de la teatralitat d’un escenari, no hi ha públic i allò tan passat de moda de demanar voluntaris. Tampoc hi ha la famosa partenaire, ens vam estalviar el numeret de la caixa on s’hi claven espases i on es parteix la noia escultural en tres trossos. No vam veure ni conills ni coloms. S’anul·la el context teatral i es posa en valor la imatge televisiva.

El Mago Pop té un tarannà i una estètica amb molta telegènia. Sap utilitzar una mirada trapella i seductora que et demana que t’il·lusionis sense que calguin paraules. Les cares d’astorament de les seves víctimes és el que garanteix, a nivell comunicatiu, que allò que acaba de passar a l’altra banda de la pantalla és màgia de veritat. Al final de cada truc la música potencia l’emoció de la il·lusió visual.

El millor que es pot fer davant d’un espectacle de màgia és deixar-se portar i fascinar-se pel resultat. Si busques les costures de cada truc encetes una rivalitat amb el mag que només portarà al fracàs. El Mago Pop permet jugar a l’exercici de deixar-se meravellar. Ara bé, hi ha un factor inevitable que en certs moments és decebedor. Distingeixes entre els trucs de màgia magistralment executats i els trucs televisius. És a dir, hi ha trucs que et fascinen per l’habilitat del mag i d’altres et creen recel perquè qui t’està fent el truc és la realització televisiva. En alguns casos concrets tens l’absolut convenciment que l’edició de la imatge és còmplice del mag i que el substitueix en l’habilitat d’enganyar-nos, amb l’ajuda d’uns voluntaris conxorxats que fan cara d’al·lucinar. Aquesta combinació entre trucs de màgia absolutament genials i trucs televisius potencia l’impacte però també crea dubtes. Perquè una cosa és la màgia i l’altra són les trampes de la tele. I amb això últim ja no ens fa tanta il·lusió que ens enganyin.