L’embús

T’ aixeques del llit a les 06.20 i la lleves a ella a les 06.30. Hi ha dos objectius matinals als quals serà complicat arribar si no se surt ben d’hora. La previsió de pluges torrencials obliga a avançar la missió i tot s’acaba convertint en una aventura per no perdre ni un minut. L’estratègia de les dues T per fer-ho més àgil i menys hostil: termos i tàper. Esmorzarem al cotxe. La preparació mental del dia abans i l’organització del pla fa que, quan arribi l’hora, tot sigui fàcil. Se surt de casa a les 06.50 amb el convenciment que ens avançarem a la marabunta. Però a les 07.05 tot comença a torçar-se. Som la marabunta. El pla s’alenteix i la ràdio del cotxe no ens dona bones notícies: la caiguda d’un talús i un xoc de cotxes sense més conseqüències que la d’impedir la circulació ens fan rebaixar l’optimisme. Però persistim en la nostra missió comentant l’actualitat que la ràdio ens va facilitant: el Brexit, el Procés, la pintura a casa d’en Llarena, l’agenda d’en Bárcenas, el temporal, el trànsit... Vint minuts més sense moure’ns de lloc ens enfronten amb l’evidència: no arribarem al primer objectiu. Complint escrupolosament les normes de circulació la copilot es fa càrrec del telèfon. Informa per WhatsApp de les circumstàncies, comunica la malaurada cancel·lació dels plans, acorda una nova cita.

Mitja volta quan podem. Avortat el primer objectiu, creiem que arribarem abans d’hora al segon. Millor. Però la nova missió de seguida es desdibuixa i sembla complicada. Som la marabunta altra vegada en una nova direcció. Paciència. Parlem de l’escola, dels deures i de llibres. I la copilot exerceix com a tal consultant rutes i buscant informació de servei sobre una petita inundació que ens bloquejarà ben aviat el segon objectiu. Una cançó que sona a la ràdio estimula la companya de viatge a fer-me escoltar altres cançons. M’explica el context, me les tradueix i em posa al corrent de les últimes notícies sentimentals sobre una estrella del pop. I després em posa més cançons. Fins i tot una nadala. Ens hi posem d’hora aquest any. Parlem del barri que estem travessant, dels edificis que s’hi estan construint. Intenta posar-se en contacte amb altres embussats per saber les possibilitats d’arribada. La cosa pinta malament. Parlem d’amics i coneguts. I reconeixem que tenim son. Riem. En l’aturada més radical aturem el motor i descobrim uns arbres interessants i un cel de pel·lícula de por. Fa fotos aprofitant l’aigua que rellisca pels vidres del cotxe i unes quantes selfies per informar la família del nostre bon humor malgrat l’obligada immobilitat. Comentem l’ús de les xarxes socials i parlem de regals de Nadal. El panorama circulatori no millora i el temps empitjora. Portem dues hores al cotxe i una drecera poc transitada ens fa pensar en la possibilitat de tornar cap a casa i esperar que els carrers i el cel es relaxin. Deliberem les opcions, els pros i els contres. Consensuem la decisió i agafem la drecera. Tornem a casa.

Tot i que els embussos són el parany per excel·lència de la impaciència, el viatge a enlloc ha sigut bonic, i no precisament pel camí recorregut. Un embús en què no penses tant en el temps perdut com en l’estona que has guanyat. El que la pluja i el caos, de manera inesperada, t’han regalat: temps per compartir.