06/04/2018

Tot esperant Puigdemont (I)

2 min

Divendres, des de primera hora del matí, tots els informatius i magazins mantenien un requadre en pantalla amb un pla fix de la porta de la presó de Neumünster amb micròfons a primer terme, esperant la sortida de Puigdemont. A Los desayunos de TVE el presentador Sergio Martín encara tenia esperances que ho impedís alguna cosa. “ Todavía no ha salido Puigdemont, pero es algo que sucederá, previsiblemente... si no hay cambios... hoy mismo ”, li deia a l’enviada especial.

Ana Rosa Quintana va obrir el programa amb la mitja rialleta que volia dissimular l’envestida de l’independentisme, que ella havia sentenciat a mort per obra i gràcia del seu periodisme. La tertúlia sobre el conflicte català va durar quinze minuts menys del que és habitual. A Espejo público van començar explicant que la decisió de la justícia alemanya es basava en el fet que no hi havia hagut “la violència necessària”. Per tant, es van disposar a demostrar el contrari. Un col·laborador mostrava les suposades actuacions violentes de l’1-O contra la Guàrdia Civil i la Policia Nacional. Més enllà del famós llançament de cadira, la feina era seva per encerclar braços borrosos i congelar imatges confuses. ¿Van ensenyar imatges de com la policia estomacava la gent als col·legis electorals? No. Com que Puigdemont no apareixia, en pantalla anaven posant en bucle imatges de Puigdemont en restaurants o caminant pel carrer, de tal manera que feia l’efecte que ja havia sortit.

Al migdia, Joan Guirado, l’enviat especial, ironitzava a la Griso: “ Carles Puigdemont sale comido de la prisión de Neumünster ”. I ella li va agafar la paraula. Quan va entrevistar l’omnipresent advocat Alonso-Cuevillas, li va fer referència a l’àpat. “ Si llega la orden, seguro que deja el postre. No creo que este sea el problema ”, va contestar amb sarcasme.

Passaven les hores i el requadre de Neumünster es mantenia allà, en un racó de pantalla, i de tant en tant tothom hi connectava. A TV3, Lídia Heredia fins i tot es va quedar a les fosques esperant. La imatge dels tertulians a la penombra amb la façana de la presó de Neumünster al costat, que sembla d’un conte de fantasmes, provocava una postal televisiva inquietant. El corresponsal a Alemanya, Oriol Serra, va farcir impertorbable hores i hores fent connexions del no res. L’espera eterna.

Quan va arribar el moment i Puigdemont va creuar la porta, va enxampar tots els programes en fora de joc. TV3, que feia publicitat, es va perdre la sortida i la va haver de recuperar segons més tard enllaunada. La Griso ja havia plegat. I Ana Rosa ballava amb Los del Río el seu últim single, manllevat de Frank Sinatra: “ Niuyó, Niuyó ”. “ Lo siento mucho, pero mientras cantábamos ha salido Puigdemont ”. Qui canta els mals espanta, diuen.

stats