Tot esperant Puigdemont (2)
La sortida de la presó de Carles Puigdemont dijous a la tarda va tornar a sacsejar la programació de TV3. Ens va quedar clar que l’Està passant és el programa que no es fa si està passant alguna cosa de veritat. El Katalonski, kaputt. I el Polònia va fer un afegitó final a l’esquetx de Puigdemont a la garjola per adaptar-se a la notícia d’última hora, amb un crit final d’Angela Merkel d’“Ara ja no cal!” després d’haver-li donat unes consignes per estalviar-se el problema d’extradir-lo. Per cert, era la primera vegada després de cinc mesos que el Polònia gosava fer humor mostrant una escena que s’havia abstingut de plantejar fins ara: la d’un dels presos polítics entre reixes. Inicialment va semblar tota una declaració de principis, amb aquella memorable escena final on es guardaven les perruques dels representants polítics engarjolats. Era una manera de dir que mentre fossin allà dins no es convertirien en motiu humorístic. I també de no visualitzar una imatge dolorosa: fer humor carcerari ensenyant-los darrere dels barrots. Però Puigdemont, a última hora, s’ha convertit en l’excepció.
Des del punt de vista informatiu, la llarguíssima espera de Puigdemont davant les portes de Neumünster semblava talment feta per boicotejar els magazins matinals. La notícia de la seva posada en llibertat era una galleda d’aigua freda per a Ana Rosa i companyia, que vivien un revés emocional. Si bé una sortida de Puigdemont a primeríssima hora hauria permès als programes treure’s de sobre ben de pressa la qüestió, la compareixença tardana es va convertir en una llosa: el requadre de la façana de la presó en pantalla els feia recuperar el tema de tant en tant.
A les tertúlies, el sistema europeu i el codi jurídic alemany, que aquests dies els tertulians lloaven, divendres s’havien convertit en fallits i ineficaços.
Televisivament, quan l’actualitat és adversa hi ha una diferència clara. A Catalunya, els tertulians s’han acabat trobant fins i tot còmodes en els especials informatius centrats en els grans revessos polítics, s’han creat autèntics experts a construir relats èpics per afrontar la desgràcia, hem descobert gladiadors i grans fustigadors de les calamitats. Els professionals de la tele pública poden fer hores i hores de televisió en directe, i TV3 ha convertit els daltabaixos en rècords d’audiència. A les teles espanyoles, els magazins coixegen davant la seva pròpia fatalitat: als seus tertulians el discurs de la indignació només els surt fàcil si és contra Catalunya perquè se saben de memòria els tòpics: “ legalidad ”, “ justicia ”, “ delitos de odio ”, “ violencia ”, “ prófugos ”... Sempre a remolc del discurs polític del PP i Ciutadans. Però la justícia alemanya els ha descol·locat. Els faltaven arguments per explicar la situació, no hi havia anàlisi del que havia passat, planava el desconcert i tenien pressa per treure’s de sobre el tema. Les contrarietats els deixen fora de joc. Deu ser la falta de costum.
