Fa dues setmanes que Cuatro ha estrenat Ciento y la madre, un altre programa que fa bromes pesades a la gent. El presenta Patricia Conde, aquella noia que des que es va acabar Sé lo que hicisteis a La Sexta no havia tornat a la tele perquè té un registre molt limitat quan ha de donar la cara en pantalla. Patricia Conde s’ajusta al perfil de dona rossa que es fa la tonta. Això era un gran encert a Sé lo que hicisteis, especialment dels guionistes. Van aconseguir que un punt feble del programa s’acabés convertint en una virtut. Si tens una mala presentadora, fes-ho jugar a favor teu. Potenciar-li les debilitats i fer-les explícites acabava resultant molt còmic. Ara, a Ciento y la madre manté aquest perfil. Continua tenint el mateix problema: només diu el que li han escrit. Està llegint tota l’estona. Si pel que sigui, es perd o algú improvisa i queda en fora de joc, el que procura d’entrada és riure molt. Si així no ho soluciona, es mostra com una bleda despistada que, com que sembla fingit perquè el programa ho promou, torna a quedar la mar de simpàtic.

Els programes de bromes s’aprofiten de l’autoritat que es concedeix a la televisió per humiliar i posar en evidència persones anònimes. Gràcies a l’ús de càmeres ocultes aconsegueixen captar moments patètics de gent que actua de bona fe. Per exemple, una dona en un centre comercial demana a un avi que l’ajudi a moure un taulell i el fan sentir culpable d’haver abocat els perfums a terra i trencar-los. L’esquer li demana que ho reculli i mentre l’avi atabalat s’apressa a netejar-ho, la falsa dependenta li va posant tovalloletes humides pel cap. Després també ofereixen la innovadora idea de posar un senyor tirant-se pets a la cua d’un cinema o en un banc. No s’havia fet mai abans. I Patricia Conde vinga a riure fotent-se de tothom. Ara bé, ella no acceptarà mai ser l’esquer que deixa anar flatulències en uns grans magatzems. A més, el guió funciona amb aquest humor comparatiu tan poc elaborat: “Este programa tiene más peligro que Stevie Wonder con una katana ”. Sempre es riu d’algú. Fins i tot el convidat que els ha servit d’esquer acaba rebent els comentaris vexants de la bleda assolellada. Tant de bo existís la justícia televisiva, aquella que un dia podria posar en evidència la presentadora amb una càmera secreta. Si és secreta de veritat, estaria bé veure com les gasta l’estrelleta de la tele quan no té ni guió ni públic que l’aplaudeixi.