Una pàgina viscuda. Fa temps, en un sopar amb uns quants col·legues, vaig explicar una discussió telefònica amb un personatge agre amb qui tots plegats, malauradament, havíem coincidit per motius professionals. Amb un cert orgull, ho admeto, vaig reproduir literalment el diàleg, perquè va ser molt breu i contundent, amb una frase final meva que va fer que l’imbècil pengés derrotat. Mesos més tard, en una segona trobada, un dels assistents que havien estat al primer sopar va explicar una discussió telefònica amb el mateix individu que era, fil per randa, oh, sorpresa, exactament la mateixa que la meva però com si l’hagués protagonitzada ell. Tres dels comensals em van mirar estranyats perquè van veure que aquella persona s’atribuïa l’heroic protagonisme d’una vivència que, òbviament, no era seva. Vam ser discrets. Després, sense la seva presència, vam comentar entre astorats i divertits que, més que tenir voluntat de mentir, aquell company semblava estar convençut d’haver viscut allò en primera persona tot i que, per exemple, no va saber explicar el detonant de la discussió.
És molt possible que tots nosaltres acumulem records distorsionats o que no hem viscut. La psicòloga nord-americana Elizabeth Loftus és la pionera a tot el món en els estudis que demostren que la memòria és molt més mal·leable i fàcil de distorsionar del que ens imaginem. Un dels experiments més famosos de la doctora Loftus va consistir a mostrar a un grup de voluntaris unes mateixes imatges de vehicles xocant entre ells. A unes persones, però, els hi van descriure repetidament dient que eren cotxes que es tocaven, mentre que a les altres se’ls va insistir que els cotxes xocaven. Després, quan se’ls va demanar que recordessin el que havien vist, tots ho descrivien repetint la mateixa paraula que s’havia utilitzat en l’anunciat. A més, quan se’ls preguntava per la velocitat dels vehicles, el grup d’individus que deien que els cotxes s’havien tocat van inferir que tenien una velocitat molt més baixa de la que van calibrar els que van fer servir la paraula xocar.
En un altre experiment, Loftus va demanar als familiars dels voluntaris que els expliquessin tres anècdotes d’infantesa autèntiques i una de falsa. A tots ells se’ls va dir que de menuts s’havien perdut en un centre comercial (un fet que cap d’ells no havia viscut). Dies més tard, es va preguntar als voluntaris quins records tenien ells de les quatre vivències. I un de cada quatre va donar detalls personals del dia fatídic que es va perdre. Era obvi que els havien implantat un fals record a la memòria. Els descobriments d’Elizabeth Loftus van sacsejar la psicologia forense i, de retruc, molts sistemes judicials d’arreu del món. La doctora ha estat reconeguda com una de les psicòlogues més influents i prestigioses pels seus estudis sobre l’efecte de desinformació i construcció de memòria en testimonis judicials i sobre la creació i la naturalesa de falsos records. Els estudis d’Elizabeth Loftus sovint han generat controvèrsia i les seves tesis no sempre s’han utilitzat amb rigor.
Però els seus estudis ens remeten, ara, al fenomen que hem viscut durant tantes setmanes en el judici al Procés. Els records de l’1-O narrats per tants guàrdies civils i policies coincidien en la semàntica i en els detalls, tot i no quadrar amb les imatges: la massa, les mirades d’odi, les muralles humanes... Un vocabulari que indueix a unes conclusions de violència concretes i que construeix un record sòlid i col·lectiu que pot semblar real. Fa tota la pinta que hi ha hagut algú que, per a aquest judici, s’ha documentat sobre els estudis d’Elizabeth Loftus.
