CRÍTICA DE TV

El fenomen més aberrant de Netflix

'365 días' fa apologia de la violació i els maltractaments contra les dones i glamuritza l'abús

En el número 1 del rànquing de popularitat de Netflix hi ha una pel·lícula que vindria a ser la versió polonesa de 50 ombres d'en Grey. Es titula 365 días i és una aberració absoluta. I no perquè les múltiples escenes de sexe tinguin les característiques del porno soft, sinó pel context en què es desenvolupen. 365 días fa apologia de la violació i els maltractaments contra les dones, glamuritza l’abús i la violència i entén el segrest i la vexació femenina com una eina per dominar les dones i convertir-les en submises. Tot plegat amb una estètica publicitària pròpia dels anuncis de perfums, uns actors lamentables i uns diàlegs penosos. En el súmmum de l’estultícia dels creadors, els personatges es comporten sota els criteris d’una falsa moral que fa venir ganes de rebentar el televisor. Ell, per exemple, és un gàngster bo perquè no tolera que un dels seus esbirros hagi comercialitzat amb una vintena de nenes refugiades perquè exerceixin la prostitució. És un mafiós amb principis que només segresta, maltracta i viola per amor o per nostàlgia. Obliga una hostessa del seu avió privat a fer-li una fel·lació, però després l’hostessa queda contenta d’haver fet una bona feina.

En el súmmum de l’estultícia dels creadors, els personatges es comporten sota els criteris d’una falsa moral que fa venir ganes de rebentar el televisor

La trama és senzilla: el protagonista és el Massimo, el gàngster més perillós de la màfia siciliana, que té pinta de jugador conflictiu del Juventus. S’obsessiona amb la Laura, una dona de negocis que té unes necessitats sexuals que el gandul del seu marit no satisfà. I el Massimo decideix drogar-la i segrestar-la. Quan ell l’agredeix, ella sempre queda en una postura sexi i deixa anar frases que pretenen demostrar que és una dona rebel i feminista: “No soc un objecte” o “No soc un sac de patates que pots moure sense el meu permís”. Ell li aclareix que la segresta pel seu bé: “Et dono l’oportunitat d’enamorar-te de mi, no per obligació sinó per voluntat pròpia. [...] No faré res sense el teu permís. Esperaré que m’estimis, em desitgis i vinguis a mi. [...] No et lligaré però no em provoquis. No tinc delicadesa. No acostumo a tolerar la desobediència”. Tot i així l’escanya, l’empenta, la lliga, l’emmordassa i, per descomptat, la viola. Però a ella, cada vegada això li agrada més. Ell li dona marge per convèncer-la: “Tens 365 dies. Faré el que sigui perquè t’enamoris”. La sedueix a base de comprar-li roba a l’estil Pretty woman i de vexar-la. En una de les violacions li lliga les cames a un tub telescòpic: “S’obrirà cada vegada més si et mous”. Aquesta agressió és la que farà que la Laura canviï d’opinió i el desitgi. Perquè el més bèstia de l’argument és que l’estratègia funciona: ella s’enamora, projecten casar-se i es queda embarassada. Disculpeu l’espòiler però heu de tenir en compte que la trama és el de menys en aquesta aberració per posar calents els degenerats que gaudeixen de les violacions i els adolescents que fan servir aquesta deixalla com a tutorial sexual i relacional. Netflix qualifica la pel·lícula de fastuosa. Que no us enganyin. En realitat és fastigosa.