07/08/2016

La flor cadàver

3 min
La flor cadàver

El Jardí Botànic de Nova York, al barri del Bronx, es va col·lapsar de visitants aquesta setmana passada. S’hi podia contemplar un esdeveniment insòlit. L’Amorphophallus titanum (o le pénis de titan en francès) arribava al seu punt d’inflorescència màxim. Divendres 29 de juliol o0bria el seu pètal gegant amb forma de campana. Feia dies que havien instal·lat una càmera al seu costat perquè aquest moment pogués ser seguit arreu del món. El nom científic significa fal·lus amorf gegant i defineix bastant bé la seva aparença física. La flor (només la flor, no pas la planta sencera) fa uns dos metres i mig d’alçada. Té pinta de tubercle, entre verdós i blanquinós, i enmig hi creix, ben erecte, l’espàdix gruixut, molt semblant a una barra de pa. Pot arribar a pesar setanta-cinc quilos i a fer un metre de diàmetre. Més enllà de les seves dimensions, la flor té dues particularitats més que la fan molt singular: la periodicitat amb què floreix i desplega una campana granatosa al seu voltant i, sobretot, la seva pudor fètida.

L’ Amorphophallus titanum floreix, com a màxim, un cop cada deu anys, tot i que potser se’n pot passar trenta sense fer-ho. Al Jardí Botànic de Nova York no els en floria cap des del 1939. Per això l’esdeveniment es viu com un espectacle. A més, la flor només dura tres dies escassos. Amb tot, l’esplendor màxima li aguanta unes hores. Divendres de la setmana passada va ser el seu moment àlgid. La inflorescència coincideix amb l’altre aspecte menys agradable: la pudor insuportable que n’emana i que recorda la de carn podrida, vòmit, vestidor brut, mitjons suats, peix en mal estat i ous caducats. Per aquest motiu, l’Amorphophallus titanum rep el nom col·loquial de flor cadàver. La flaire pestilent és un mecanisme de perpetuació de l’espècie. La pudor atrau els insectes pol·linitzadors i convida les mosques a dipositar-hi els ous perquè hi creixin les larves. La flor gegant pot arribar a agafar la mateixa temperatura que el cos humà perquè la fetor sigui més volàtil.

Ara, la flor cadàver ja s’ha pansit. Haurem d’esperar, com a mínim, deu anys més. Però aquesta setmana la gent ha corregut a fer-s’hi fotos tapant-se el nas o amb un mocador perfumat a la boca. Se li han fet centenars de milers de retrats i ha acaparat més que mai l’atenció dels mitjans. La flor cadàver és més aviat lletja i grotesca. Però ha posat en evidència com ens hem tornat: volem veure la flor més gran, la més pudent, la que només floreix un cop. Creuem la ciutat per fotografiar-la o canviem els plans del viatge per conèixer el monstre vegetal. Ens connectem a internet per mirar si desplega el pètal vermell. I potser, en els últims deu anys, no hem invertit ni un minut a observar altres fenòmens de la botànica que, tot i ser més habituals i propers, són molt més agradables, bonics i fascinants. L’espessor caòtica d’una peònia quan s’obre a poc a poc, la distribució equilibrada del pol·len a l’espàdix groc d’un lliri d’aigua, l’estigma vellutat de l’hibisc, l’olor suau de la gardènia, les formes suggeridores de les orquídies, la vitalitat descarada d’una tulipa.

stats