La insuportable fascinació pels assassins
Netflix ha estrenat Conversaciones con asesinos: Las cintas de Ted Bundy. Es tracta d’una sèrie documental de quatre episodis del productor, director i guionista Joe Berlinger que aprofita les gravacions del 1980 en què els periodistes Stephen Michaud i Hugh Aynesworth van enregistrar a la presó un assassí en sèrie que havia violat, matat i mutilat més de trenta dones. Més de cent hores de conversa que serveixen per reconstruir cronològicament el cas, els crims, les detencions i el judici del que es va convertir en un assassí mediàtic que provocava fascinació. Una fascinació que, de manera inquietant, intenta generar la mateixa sèrie documental fins al punt de fer-se insuportable. Las cintas de Ted Bundy és un documental construït des d’una òptica narrativa totalment masculina i que la tradició televisiva ha assimilat com a estàndard. El relat no para d’insistir en l’aura del protagonista, el seu magnetisme, la fascinació que provocaven els seus ulls i mans, i el seu poderós atractiu físic. En l’aspecte visual, la realització es recrea en una gran diversitat de fotografies del personatge que emfasitzen el seu atractiu. Els periodistes que van dur a terme la investigació i que el van tractar personalment expliquen ara els seus records i potencien aquest perfil del personatge.
Les cintes en què escoltem com Ted Bundy parla d’ell mateix adquireixen una transcendència enganyosa. Bundy era un personatge egocèntric, un narcisista, que té més desig de recrear-se en les seves circumstàncies biogràfiques com si fossin apassionants més que no pas d’aclarir què va fer. Pretén intel·lectualitzar la seva conducta. I el treball periodístic inicial que van dur a terme Michaud i Aynesworth per investigar-lo responia més a certa morbositat criminal que es va posar de moda als anys 70 i 80 i que va impulsar tot un corrent periodístic. “M’interessa explicar de manera més narrativa els crims dels quals se l’acusa”, li diu Michaud quan comença l’enregistrament. Buscaven la poètica de l’assassinat, la fascinació pel criminal.
La sèrie documental se suma a aquest tipus de narració: les dones assassinades apareixen gairebé com a integrants d’un catàleg. Els seus noms i fotografies (noies molt joves i atractives) només tenen valor com a fites aconseguides per l’assassí. Incomoda molt, també, la justificació de Bundy a partir de les seves circumstàncies en la infantesa i els drames familiars patits.
Las cintas de Ted Bundy genera un discurs equívoc sobre la violència contra les dones: fa un intent d’explicar que un assassí no necessàriament ha de semblar que ho és. Però no se’n surt. Construeix un relat en què s’elabora una fascinació de la maldat. Com si fossin les dones les que, per un estrany do de Bundy, cauen rendides al magnetisme del mal. L’atractiu i la intel·ligència d’un assassí es converteixen en atenuants de l’horror dels seus crims. Tan fastigós com tòxic.
