21/05/2015

Les llàgrimes del reporter

2 min

Dimecres a Cuatro estrenaven Infiltrados. Un programa de reportatges en la línia dels que fan a les cadenes privades: càmera a l’espatlla, muntatge molt picat i dinàmic, sensació permanent de risc, guió sensacionalista que es recrea en el perill constant, músiques de tensió per reforçar l’espectacle de la guerra i reportera que no para de fer preguntes. Infiltraven tres reporters per localitzar dos espanyols a Síria que s’han unit a les milícies kurdes per lluitar contra l’Estat Islàmic. Són un tal Camarada Paco i Camarada Martos, que mantenen el seu rostre en l’anonimat i que han deixat casa, família i feina “ para que no sigan matando a más gente inocente en Síria ”. Tot plegat una mica estrany. Per variar, és un tipus de reportatge que oblida molt el context periodístic i l’explicació pedagògica, però que esprem al màxim l’efectisme de les imatges violentes i els titulars alarmants.

En el primer programa es va produir un fet insòlit. A l’inici, la reportera d’ Infiltrados agafa un avió cap a Síria amb un d’aquests infiltrats que els han d’ajudar en la recerca. Ens expliquen que aquest noi que els ha de fer de guia és l’onzena vegada que viatja a Síria com a reporter. Durant el vol la noia li pregunta per la cruesa de la guerra allà. De sobte veiem com el reporter intrèpid s’eixuga les llàgrimes que li cauen galta avall i amb la veu trencada explica: “ Desde que hago la guerra de Siria... que no he cubierto una guerra igual en mi vida. Mi madre se sube el teléfono todas las noches esperando que un compañero mío la llame para decirle que me han matado ”. Que just a l’inici d’un reportatge t’ensenyin el periodista expert de l’expedició, el veterà bregat, plorant de tristesa i amb unes expectatives de supervivència tan nefastes, provoca un cert estupor en l’espectador. Si el líder es mostra en un estat tan fràgil davant la càmera, passes a tenir la sensació d’una missió suïcida. Als films de guerra nord-americanes sempre hi ha el soldat dèbil, el que plora per tornar, el que no para de mirar la foto dels pares que porta a la butxaca... i tu saps que en la ficció aquest personatge és el que rebrà el tret mortal quan menys t’ho esperes i no tornarà a casa. Començar un reportatge en què on el reporter de guerra principal plora a l’avió abans d’arribar a lloc transmet una inseguretat, una sensació d’imprudència periodística, de barbaritat televisiva, que fa que tot el que veus a continuació tingui un altre sentit. En comptes d’admirar-lo com a periodista penses que és un pobre insensat que arrisca la seva vida per una gràfica d’audiència.

stats