El llegat de Montserrat Roig i Neus Català
La malaurada mort de Neus Català, supervivent del camp de Ravensbrück, és un motiu per recuperar l’entrevista que li va fer la periodista Montserrat Roig el 1978 en el seu programa Personatges al Circuit Català de TVE. Es pot trobar al servei a la carta de l’ens públic. Aleshores, Neus Català tenia 63 anys i ja en feia 32 que havia estat alliberada del camp d’extermini nazi, just els anys que tenia aleshores Montserrat Roig.
Visionar aquesta entrevista és un viatge al passat impactant per molts motius. D’entrada, pel purament tecnològic, ja que ens mostra una televisió molt rudimentària i en blanc i negre, que encara té un llenguatge molt simple. La conversa no està contaminada de l’espectacle, de l’efectisme, ni de l’emocionalitat de què la tele s’ha anat empeltant amb els anys. Al contrari, tant per part de la periodista, en la recerca del rigor professional, com per part de Neus Català, fruit de la seva gestió personal dels sentiments, hi ha una enorme prudència i voluntat de contenció. Això, en alguns moments, fa la conversa terriblement demolidora. Perquè mai tens la sensació que és la televisió qui manipula o domina el contingut sinó que simplement és la potència de la paraula i el diàleg. La tele només és la finestra i no l’embolcall.
També commou la joventut de totes dues dones. La primera, pel fet de veure-la en ple auge de la seva carrera. És inevitable imaginar, amb una mort tan prematura, tot allò que ens hem perdut d’ella. I Neus Català perquè els últims anys ens havíem acostumat a veure-la velleta i fràgil. Les imatges ens retornen la dona forta, dura i combativa, que és més fàcil de projectar en les circumstàncies que explica. I, sobretot, impacta el seu relat: com explica que els nens s’acostumaven a jugar amb els carros on hi havia morts, o el dia que va pensar en llançar-se contra els filferros elèctrics si l’obligaven a penjar una companya, o quan la colpegen terriblement per prendre-li les lligacames i ella, supervivent, després plora cridant: “No me les heu pres, males putes!” Recuperem la Neus Català en essència.
I tot plegat no impedeix que en alguns moments també es parli de les emocions. “Quan us van alliberar, tu et vas sentir alliberada?”, li pregunta Montserrat Roig. I ella contesta: “No. No. Ni m’hi sento encara”. I en aquesta última frase percebem un diminut fil de veu que es trenca. Però Roig no furga. Avança. Català explica el trauma que arrossega: “Després, per viure una vida normal, per educar els nostres fills, hem de fer esforços. I només descansem quan dormim. Però quan dormim tornen aquells records, els somnis, els fantasmes...”, i explica que el pitjor dels malsons que té és trobar-se altre cop al camp d’extermini però amb els seus fills.
La feina periodística de Montserrat Roig és imprescindible pel que fa a aquesta recuperació de la memòria. I el programa amb Neus Català és un tresor televisiu. Marxen dones extraordinàries i ens queda el seu llegat. Compartim-lo, posem-lo en valor, perquè tota la seva feina no sigui un record sinó que tingui el respecte i la continuïtat que mereix.
