La Grossa de Cap d'Any ha de ser, representa, la nostra loteria del segle XXI. Però ara per ara té una mascota del segle XIX i un sorteig televisiu dels anys 80. I no tirarem més enrere perquè és en color, perquè si ho passéssim al blanc i negre podria ser dels 60. De fet, en un determinat moment van passar un seguit d'anuncis històrics de la Loto i es va fer evident que l'espot del 1992 era més modern que el d'aquest any amb el capgròs passejant. Aquest recull d'arxiu va servir per donar temps perquè reomplissin el bombo amb boles noves, perquè estem passant tantes estretors que fins i tot hem estalviat en infraestructura bàsica. Només faltava que en comptes de boles fossin cigrons. El millor de tot va ser la durada del sorteig: mitja horeta escassa. I res de connexions amb els pobles afortunats perquè potser el sistema de venda tampoc permet un punt de trobada concret on anar-ho a celebrar de manera immediata. La casualitat va fer que un pseudoguanyador (no tenia el número complet) fos a la sala del TNC i, a sobre, s'assegués just davant dels consellers Andreu Mas-Colell i Felip Puig, que li van poder donar un copet a l'espatlla. Això de tenir les autoritats en aquest tipus d'actes es fa estrany. Passem les festes nadalenques veient els consellers agafant telèfons de La Marató i picant de mans a ritme de les cançons de Blaumut en el sorteig de la Grossa. I s'acaba donant una imatge una mica bananera de com hem d'anar repartint els calés.

Pel que fa a la presentació, l'Helena Garcia Melero va ser molt més efectiva i dinamitzadora que Xavier Graset. De fet, la Melero (i el seu vestit) era l'única espurna d'elegància i glamur en un entorn rudimentari de bingo de capital de comarca. Graset insistia a repetir que estava nerviós com si li hagués de tocar a ell. És assidu a dir les coses dues vegades, i per a la segona sempre busca el sinònim. Per exemple diu "per cada euro jugat, per cada euro apostat" o "per cada bitllet, per cada número" allargant així la seva retòrica. En dues ocasions es va precipitar: va dir Tarragona en comptes de Cardona i va veure un quatre on hi havia un set. L'estètica de l'austeritat no només va imperar en l'escenari del TNC amb la tristor del bombo de metacrilat sinó també en la realització: quan anaven caient les boles no es van prendre ni la molèstia de posar un petit rètol en pantalla que indiqués de quin premi es tractava. Res. I vam haver de veure el tècnic de la loteria ajupit amb el cul de cara al públic buidant dipòsits de boles a corre-cuita per omplir el següent. Si jutgem la retransmissió televisiva que teòricament hauria de formar part del màrqueting per fer atractiu i llaminer aquest sorteig, el resultat va ser precari. Una cosa és ajustar-se a aquest ascetisme global, i l'altra aquesta esma televisiva i exhibir la poca cura pel detall. La imatge no et feia lamentar no haver comprat un bitllet sinó més aviat patir per si podran pagar els premis d'aquest any.